Solucions per tipusExperiència de client
Per què per aquell corredor no hi passa ningú?
Un corredor buit a vint metres d’una ala plena
Són les 17:30 d’un dimarts i des de la planta alta es veuen les dues coses alhora. L’escala mecànica parteix l’enquadrament en diagonal. A l’esquerra, un corredor amb el terra brillant i vuit persones comptades en tot el tram; els aparadors estan encesos i les portes obertes. A la dreta, l’ala de l’altre costat va plena: la gent creua en les dues direccions i hi ha cua en dos locals. Vint metres de diferència.
4 càmeres en 2 sectors
Així se li demana
««Digue’m cada setmana quanta gent passa pel corredor de l’esquerra comparada amb l’ala de la dreta.»»
Aquell corredor costa el mateix que l’altre. Es neteja igual, es climatitza igual i es lloga gairebé igual, però no val el mateix, i ningú ho pot demostrar. Quan un local d’allà demana una rebaixa o marxa, la conversa es fa amb impressions: «per allà passa menys gent». I quan cal decidir on posar el quiosc nou o cap a on portar el flux, es decideix amb la sensació de qui porta més anys al centre.
Es decideix un cop
Aquí no decideixes un llindar: decideixes una mesura. On va la ratlla —a la boca del corredor, a la porta del local, davant de l’aparador—, quina zona es compta i amb quin període vols la dada: per hora, per dia, per temporada. Això es dibuixa una vegada sobre la imatge. A partir d’aquí el número surt cada dia amb el mateix criteri, i per això es pot comparar un dimarts de març amb un dimarts d’octubre sense discutir com es va comptar.
Un corredor mort no es queixa. No hi ha incident, no hi ha comunicat i ningú truca a ningú: simplement hi passa menys gent, any rere any, i el centre s’hi acostuma. L’única alarma arriba quan el local del fons tanca, i llavors la conversa ja és sobre per què ha marxat, no sobre què s’hi podia haver fet.
Això no es demana amb una frase. Una ratlla no es pot descriure parlant: cal traçar-la. Es dibuixa una línia a la boca del corredor i una altra a l’ala del davant, es marca la zona de l’aparador i a partir d’aquí surt el número cada dia: quanta gent va passar, a quina hora, quanta es va parar davant del vidre i quanta estona s’hi va quedar. Preguntar serveix per buscar. Comptar serveix per mesurar. I no es fan igual.
Amb dues setmanes de números la conversa canvia sencera. Un aparador pel qual passen mil vuit-centes persones i se’n paren dues-centes no té el mateix problema que un pel qual en passen sis-centes i se’n paren dues-centes: el primer té un problema d’aparador i el segon, de recorregut. Amb això es negocia una renda, es mou un quiosc, es canvia una entrada o es decideix on no posar la botiga nova. La mateixa càmera que avui només grava pot començar a mesurar la teva operació.
Què canvia
Abans això es mesurava dos dies l’any: algú contractat amb un comptador de mà a la porta, un dimarts de març, i aquell número servia per a tot l’exercici. Ara el corredor es compta cada dia, hora a hora, i l’ala del davant també, amb el mateix criteri. Qui porta el centre deixa de negociar amb impressions i comença a negociar amb la mateixa xifra que veu l’inquilí.
On ho hem vist
CAM-590Dos mil quatre-cents passen i dos-cents seixanta s’aturen
«Avisa’m si el pas per davant del local puja dues hores seguides i la gent que s’atura no puja amb ell.»
CAM-536Un corredor buit a vint metres d’una ala plena
«Digues-me cada setmana quanta gent passa pel corredor de l’esquerra comparada amb l’ala de la dreta.»
CAM-538Mil vuit-cents passen per davant i dos-cents s’aturen
«Digues-me cada dia quanta gent va passar per davant de l’aparador i quanta s’hi va aturar a mirar.»
CAM-539La planta baixa plena i la passarel·la de dalt deserta
«Digues-me cada mes quanta gent passa per la passarel·la de dalt comparada amb el corredor de baix.»
El que no fa
IRIS compta passos per una línia i persones dins d’una zona; no sap qui és ningú. Tampoc sap per què aquell corredor està buit: això ho explica qui coneix el centre. I no diu si algú va comprar: per això cal creuar el pas amb la caixa. Un detall que convé saber: qui passa dues vegades per la ratlla compta dues vegades, així que les línies es col·loquen pensant en la pregunta que vols respondre.
Preguntes
- Això també és un avís?
- No. Aquí no hi ha res per avisar: hi ha alguna cosa per mesurar. I per això no es configura parlant, sinó dibuixant. Una ratlla no es pot descriure amb una frase, cal traçar-la sobre la imatge, i una zona igual. A canvi, el número surt sempre igual: mateix lloc, mateix criteri, cada dia. No tot el que és important és una alarma. De vegades l’important és un número, i aquest és dels que canvien una renda.
- El número serveix per comparar mesos diferents?
- Sí, sempre que la línia i la càmera no es moguin. El que fa comparable un recompte no és la tecnologia: és que el criteri sigui el mateix cada dia. Mateixa ratlla, mateix enquadrament, mateixa manera de comptar. Per això el número és repetible i es pot auditar: es pot tornar al vídeo d’aquell dimarts i veure els mateixos passos. Si algú canvia la càmera de lloc, la sèrie es trenca i cal dir-ho, no dissimular-ho.
- IRIS sap si aquella gent va comprar alguna cosa?
- No. IRIS mesura el que es veu: quanta gent va passar, quanta es va parar i quanta estona. La venda és al teu sistema de caixa, no a la càmera. L’interessant apareix en posar els dos números un al costat de l’altre: mil vuit-cents passos, dues-centes parades i trenta tiquets expliquen una història molt diferent de mil vuit-cents passos, vint parades i trenta tiquets. IRIS aporta la meitat que fins ara ningú tenia.
- Cal posar sensors al terra o a la porta?
- No necessàriament. Si ja hi ha una càmera que veu aquell corredor sencer, aquella càmera pot comptar, i no cal obrir el terra ni penjar res a la porta. El que sí que cal és que l’enquadrament agafi el pas complet i que la gent no es tapi entre si tota l’estona; en un passadís estret i a vessar, la càmera es col·loca més amunt. Es comprova abans amb aquella càmera i a l’hora punta, no es dona per fet.
Un cas diferent cada volta
Mira què passa. I mira què en fa IRIS.
No és un vídeo gravat ni un dibuix: és un resum de l’eina real, amb un cas diferent a cada volta. L’eina sencera no cap en un requadre.
- Tu preguntes
- IRIS busca
- T'ho ensenya
No hi veus el teu?
Aquestes paraules són les que tenim muntades, no les que IRIS entén. La llista es queda curta a propòsit: se li demana amb una frase, i les frases no s’acaben. Explica’ns què tens davant de les teves càmeres i et diem si ho entén, o si encara no.
I el millor
Les càmeres que vas comprar fa anysencara serveixen. El que els faltava no era qualitat.
Era que algú mirés. IRIS es connecta a la instal·lació que ja tens —els mateixos equips, els mateixos cables— i aquelles imatges passen de guardar-se a entendre’s.
Explica’ns el teu problema i et diem si IRIS ho entén o encara no.
Responem el mateix dia laborable.