Qui està mirant la pantalla del pati quan comença la baralla?
En una presó, la dada no classifica ningú. Serveix perquè ningú arribi tard.
Aquí n'ensenyem disset: setze que avisen quan està passant alguna cosa i una que no avisa de res, només mesura. I abans que res, perquè és el primer que pensa qualsevol en sentir «càmeres» i «presó»: això no és un sistema per classificar els interns. IRIS no identifica ningú, no porta fitxa de ningú i no prediu res. Detecta situacions que ha definit el centre.
Sense IRIS, això són centenars de pantalles i dues persones mirant-les.
Imatge generada amb IA
El que hi ha en joc en un centre penitenciari
Un centre té centenars de càmeres i, al centre de control, dues persones. Ningú sosté l'atenció sobre centenars de pantalles durant vuit hores: no és un defecte del funcionari, és una limitació humana i li passa a qualsevol. Mentre es mira el pati, no es mira el moll de càrrega. Mentre es mira el moll, la persona que ha caigut a la galeria fa quatre minuts que és a terra. I el centre no tanca mai: a les quatre de la matinada hi ha encara menys gent davant d'aquelles pantalles.
IRIS mira per tu. Analitza alhora totes les càmeres que el centre ja té i només interromp quan es compleix una regla que ha escrit el centre: una persona a terra, un grup reunit on a aquella hora no hi ha d'haver ningú, un dron sobre el recinte, una càmera tapada. L'avís arriba amb la càmera, l'hora i el vídeo. I arriba mentre està passant, a la persona que pot enviar-hi algú.
I on no hi ha res per avisar, IRIS mesura. Quanta gent hi ha ara mateix a cada zona: al pati, al menjador, a cada galeria. Això no es configura parlant, es configura dibuixant: una ratlla no es pot descriure amb una frase, s'ha de traçar sobre la imatge. Per això el número surt igual cada dia i es pot auditar. I per al comptatge de persones el nostre sistema està homologat pel Centre Espanyol de Metrologia: la xifra l'ha verificada un tercer independent, no nosaltres. Convé dir-ho amb precisió: aquesta homologació cobreix el comptatge de persones, no el producte sencer. I el recompte reglamentari continua sent el recompte reglamentari; això és una altra cosa i no el substitueix.
I dues coses en veu alta, perquè són les primeres que pensa qualsevol en sentir «càmeres» i «presó». La primera: això no és un sistema per classificar els interns. IRIS no identifica ningú, no reconeix cares, no les compara amb cap base de dades, no desa qui és ningú, no porta fitxa de ningú i no segueix una persona concreta pel centre. Tampoc prediu ni jutja: no diu qui farà què, no puntua ningú i no interpreta l'estat d'ànim de ningú. El que veu és «hi ha una persona a terra a la galeria tres», on i des de quan. La segona: IRIS no obre ni tanca cap porta, no dispara cap alarma automàtica que substitueixi una decisió, no substitueix el recompte reglamentari ni cap protocol de prevenció, i no substitueix cap funcionari. Avisa abans, perquè hi arribi una persona.
L'escala real
Disset càmeres aquí. Un centre en té centenars, i no tanca mai.
Aquesta demostració ensenya disset càmeres perquè disset caben en una pantalla. Un centre no hi cap. I aquí l'eix no són els quilòmetres d'una carretera ni les botigues d'una cadena: són les càmeres i les hores. Centenars de càmeres per centre, i totes les hores del dia tots els dies de l'any, perquè un centre penitenciari no tanca. De matinada hi ha encara menys gent mirant, i les hores en què menys es mira no són les hores en què menys passa. Posar més persones davant de més pantalles no ho arregla: a la desena pantalla l'atenció se'n va, i a ningú li estranya. IRIS no es cansa i no es distreu. Analitza totes les càmeres que hi hagi, totes les hores, i només interromp quan es compleix una regla que ha escrit el centre.
Exemples
Aquestes disset són només exemples.
Setze avisen quan està passant alguna cosa i una no avisa de res: només mesura. Van en cinc grups: l'ordre a dins, les persones que hi ha dins, el perímetre i els accessos, les instal·lacions i els mitjans, i mesurar el centre. No són les disset coses que sap fer IRIS en un centre; són les que caben en una pantalla, i les escriu cada centre amb les seves paraules. Entra a qualsevol i veuràs la imatge tal com és i després amb el que IRIS entén a sobre.
Demostració · IRIS en marxa
Tot entra per la càmera. Només l'important arriba aquí.
Aquí es resumeix què fa IRIS amb un avís, des que apareix fins que es tanca. A la pantalla real hi ha moltes més coses; això és el fil principal.
- Entra a la safata
- Obres l'avís
- Confirmes o descartes
I ara pensa en el teu centre
Imagina saber-ho mentre està passant, i no al comunicat de l'endemà al matí.
La persona que fa quatre minuts que és a terra a la galeria tres. Els dos que s'han embolicat al racó del pati que no es veu des de la torre. El grup que s'ha ajuntat a les onze en un passadís on a aquella hora no hi ha d'haver ningú. El matalàs i les taules apilats davant d'una porta. La càmera del mur nord que fa mitja hora que està tapada amb una bossa. El cotxe que fa quaranta minuts que és parat a la carretera de fora amb dues persones a dins. El dron que ha entrat per l'est a les tres de la matinada. El centre de control que s'ha quedat buit durant el relleu. El plafó del taller al qual li falta una eina. I les noranta persones que hi ha ara mateix al pati, quan al torn se'n comptaven seixanta.
Tot això està passant davant de càmeres que el centre ja té posades. I ara mateix no ho sap ningú: hi ha centenars de pantalles i dues persones al centre de control, i el comunicat s'escriu després, quan ja ha passat. IRIS mira totes aquestes càmeres alhora i ho diu mentre està passant, a qui pot enviar-hi algú. Cap d'aquestes frases diu qui és ningú: diuen què està passant, on i des de quan. Davant de càmeres que ja existeixen.
El que es pregunta a la visita al centre
Les deu preguntes que surten abans de dir que sí.
Contestades a la primera línia, sense rodejos i sense prometre que cap sistema eviti una baralla, una fuga o una mort. IRIS avisa abans; la decisió i la resposta continuen sent de persones.
Això serveix per classificar els interns?
No, això no serveix per classificar els interns, i s'ha de dir amb totes les lletres. IRIS no identifica ningú: no reconeix cares, no les compara amb cap base de dades, no desa qui és ningú, no porta fitxa de ningú i no segueix una persona concreta pel centre. Tampoc prediu ni jutja: no diu qui farà què, no puntua ningú, no classifica ningú pel seu comportament i no interpreta l'estat d'ànim de ningú. El que detecta són situacions que ha definit el centre: «hi ha una persona a terra a la galeria tres», «hi ha un grup reunit en un passadís a una hora en què no hi hauria d'haver ningú». Què està passant, on i des de quan. Això és tot el que va a l'avís, i això és el primer que s'ha de poder ensenyar a la direcció, a la representació del personal i a qui ho hagi d'aprovar.
IRIS obre portes, dispara alarmes o substitueix un funcionari?
No, IRIS no obre ni tanca cap porta, no dispara cap alarma automàtica que substitueixi una decisió i no substitueix cap funcionari. Tampoc substitueix el recompte reglamentari ni cap protocol de prevenció del centre: aquests continuen igual, els fan les mateixes persones i amb el mateix procediment. El que fa IRIS és avisar abans —amb la càmera, l'hora i el vídeo— perquè hi arribi una persona. Qui hi va, quan hi va i què fa ho decideix qui està de servei, i ha de continuar sent així: dins d'un centre, el criteri de qui coneix aquella galeria i la gent que hi ha val més que qualsevol automatisme. IRIS aporta el que a aquesta persona li falta, que són uns ulls a la pantalla que ara mateix no mira ningú.
Quants avisos tindrem per torn?
Tindreu els avisos que decidiu, perquè la regla s'acota: zona, hora i durada. Un sistema que dona dos-cents avisos per torn està apagat al cap d'una setmana, i amb raó: quan tot avisa, no avisa res. Per això una regla no és «avisa'm si hi ha gent al passadís», sinó «avisa'm si hi ha tres o més persones aturades en aquest passadís, entre les deu i les set, durant més d'un minut». Canviant la zona, la franja i el temps mínim, el mateix detector passa de sonar cent vegades al dia a sonar quan de debò importa. I s'ajusta després, amb el que hagi sortit les dues primeres setmanes: les regles s'afinen amb el que passa al vostre centre, no amb el que passa en general.
Qui decideix què es vigila i què no?
Ho decideix el centre, no IRIS. Quina zona, a quina hora, quanta gent i quanta estona: això ho escriu la institució, i queda escrit en una frase que qualsevol pot llegir i qualsevol pot canviar. IRIS aplica el que li han dit, sempre igual i sense cansar-se. No porta de fàbrica una llista de comportaments «sospitosos» ni decideix pel seu compte què és normal al vostre pati: el que és normal en un centre no ho és en un altre, i això ho sap qui hi treballa. Si demà canvia l'horari del menjador, es tanca una galeria per obres o s'obre un mòdul nou, la regla es reescriu en una estona i no cal encarregar res. I com que està escrita en una frase, es pot ensenyar tal qual a qui pregunti què mira exactament aquella càmera.
I els drets de les persones internes i els del personal?
Els drets de les persones internes i els del personal es protegeixen decidint què es mira i què no, i aquí la resposta és curta: es miren situacions en zones comunes que el centre ha definit —un pati, un passadís, un moll de càrrega— i no es mira qui és ningú. No hi ha reconeixement facial, no hi ha lectura de matrícules, no hi ha fitxa de cap persona interna i no hi ha fitxa de cap treballador. IRIS no us pot dir «aquesta persona ha passat per aquí sis vegades», perquè no sap qui és: l'avís diu quina situació, en quina càmera i a quina hora. I la resta no la signa un comercial nostre: l'encaix legal, la informació al personal i a les persones internes, i la decisió d'on hi ha càmera i on no la signa l'administració que ho instal·la, amb els seus serveis jurídics i amb la representació del personal al davant. Desconfieu de qui us digui el contrari.
Serveix amb les càmeres que ja tenim?
Sí, serveix amb les càmeres que ja teniu, i aquest és justament el punt: un centre ja en té centenars, i el que falta no són càmeres, és algú que les miri. IRIS analitza el senyal de vídeo que aquestes càmeres ja estan produint. El que sí que condiciona el resultat és on està posada cadascuna i què es veu des d'allà: una càmera que mira el pati de cara i des de dalt dona molt més que una col·locada perquè hi surti el mur sencer. Abans de prometre res preferim mirar els vostres plànols i unes quantes imatges reals, i dir-vos en quines càmeres això té sentit i en quines no. De vegades la resposta és moure una càmera dos metres, i això és més barat que comprar res.
El vídeo surt del centre?
El vídeo surt del centre només si vosaltres voleu, i en un centre penitenciari el normal és que no en surti. IRIS es pot processar dins del mateix centre, en un equip vostre i sense connexió a internet: les imatges no van enlloc i l'anàlisi continua funcionant encara que caigui la línia. També es pot processar al nostre centre de dades o al núvol si a vosaltres us convé, però això és una decisió vostra i no una condició nostra. Sigui on sigui, d'un avís es desa sempre el mateix: la càmera, l'hora, la situació detectada i el tros de vídeo, perquè l'informe es pugui sostenir després amb alguna cosa més que un record.
L'aforament per zones és fiable?
L'aforament per zones és fiable perquè no es configura parlant, es configura dibuixant: es traça una línia o una zona sobre la imatge i es compta qui la creua i quanta gent hi ha a dins. Una ratlla no es pot descriure amb una frase; s'ha de traçar. Per això el número es calcula igual cada dia, es pot repetir i es pot auditar. I en el comptatge de persones no us quedeu amb la nostra paraula: el nostre sistema està homologat pel Centre Espanyol de Metrologia, un tercer independent que ha verificat que la xifra és la correcta. Dit amb precisió: aquesta homologació cobreix el comptatge de persones, no el producte sencer. I una cosa més, perquè importa: això no substitueix el recompte reglamentari. És saber quanta gent hi ha al pati ara mateix, que és una altra pregunta i es respon d'una altra manera.
I el que IRIS no veu?
El que IRIS no veu existeix, i convé dir-ho abans de signar res. Una càmera només entén el que entra en el seu enquadrament: si alguna cosa passa fora de camp, darrere d'una columna, entre dos cossos o en una zona on no hi ha càmera, IRIS no ho veu, igual que no ho veuria una persona mirant aquella mateixa pantalla. Amb poca llum, amb pluja forta o amb l'objectiu brut, hi veu pitjor. I hi ha situacions que s'assemblen molt: dues persones que s'abracen i dues que forcegen es poden confondre durant un segon, i per això l'avís el tanca sempre una persona mirant el vídeo. IRIS no és infal·lible i no us el vendrem com si ho fos. És un sistema que mira, totes les hores, les càmeres que ara mateix no mira ningú.
Quant costa?
Costa segons quantes càmeres s'analitzen, què se li demana a cadascuna i on es processa el vídeo. No publiquem una tarifa perquè no seria honesta: un mòdul amb dotze càmeres i tres regles i un centre sencer amb centenars no són el mateix projecte. El que sí que es pot fer és començar petit: un pati i una galeria, les dues o tres regles que de debò importen allà, i veure els avisos i els números amb el vostre equip abans de decidir res. Escriviu-nos i ho mirem amb els vostres plànols i les vostres càmeres al davant.
Següent pas
Què veu un recinte amb vint mil persones a dins?
15 casos: 11 avisen quan passa alguna cosa i 4 només mesuren. Veus cada imatge tal com és i després amb el que entén IRIS a sobre.
Quan es decideix una mala ressenya?
15 casos: 11 avisen quan passa alguna cosa i 4 només mesuren. Veus cada imatge tal com és i després amb el que entén IRIS a sobre.
I el millor
IRIS només veu el que la càmera ensenya.On no arribem, ho diem.
Cap programa arregla un enquadrament que mira cap a una altra banda ni una lent bruta. Abans de prometre res, diem quines càmeres estan en condicions de veure el que els demanes.
Explica’ns el teu problema i et diem si IRIS ho entén o encara no.
Responem el mateix dia laborable.