Quantes persones hi ha a cada zona

Es dibuixen dues ratlles i tres zones damunt de la imatge. Les ratlles van per on de debò s'entra i se surt de la sala: la reixa del fons i l'arrencada de l'escala. Cada ratlla té un sentit, així que creuar-la cap endins suma i creuar-la cap enfora resta, i d'aquesta resta surt quanta gent hi ha ara mateix. Les zones es pinten damunt del que es vol mesurar per separat: la sala, la galeria de dalt i l'entorn del lloc de control. Res d'això es demana parlant. Preguntar serveix per buscar i per descriure una situació; comptar serveix per mesurar, i no es fan igual: una ratlla no es pot descriure amb una frase, cal traçar-la, perquè el número depèn d'exactament per on passa i en quin sentit. Es traça un cop i allà es queda, de manera que el número del dimarts i el del dissabte es mesuren igual. Això és el que fa que la xifra sigui repetible i auditable, i per això el comptatge de persones es pot homologar.

Això no és control de presència i no passa llista: no diu qui hi és, diu quants n'hi ha. La diferència importa el dia que cal desallotjar un mòdul. Saber que a dins hi ha trenta-una persones i creure que n'hi ha vint-i-vuit no és un matís: són tres persones que ningú està buscant. Avui aquest número es té comptant a ull des del lloc de control i comprovant-lo després, i entre una cosa i l'altra passen minuts. Amb les ratlles i les zones posades, el cap de serveis té l'aforament de cada zona al moment i la corba del dia sencer: a quina hora s'omple la sala, quant baixa al recompte i a l'hora de dinar, quants pugen a la galeria. Això és el que cal per decidir quants funcionaris cobreixen la tarda del dissabte, i per contrastar un recompte sense discutir-lo. Les xifres de la imatge són un exemple, no el mesurament de cap centre.