Solucions per tipusExperiència de client
Quant fa que aquell prestatge és buit?
El buit fa dues hores que hi és i no l’ha vist ningú
Sis i vint de la tarda, divendres. Al passadís hi ha un prestatge amb el fons a la vista i, just al costat, un altre encara ple. Un client s’atura davant del buit amb la cistella a la mà, mira un moment i continua. No pregunta a ningú. Qui reposa passarà per aquell passadís a les nou, quan li toqui, i fins llavors el buit continuarà exactament igual.
1 càmeres en 1 sectors
Així se li demana
«Avisa’m quan un prestatge es quedi buit i continuï buit una estona, per no assabentar-me’n quan hi passi qui reposa.»
Aquell client no s’emporta el producte, i moltes vegades tampoc no se n’emporta un altre: canvia de botiga o ho deixa per dissabte. La venda perduda no apareix en cap informe, perquè a la caixa no es registra el que ningú ha agafat. I si el buit és al prestatge d’una marca que paga per ser-hi, dilluns hi ha una conversa incòmoda: has cobrat per un lloc que ha estat dues hores buit i ningú sap dir quantes vegades passa a la setmana.
Es decideix un cop
Es decideix una vegada, passadís per passadís: quins prestatges importen de debò, quants minuts buit és massa a cadascun —el pa a les vuit del matí no és el mateix que les conserves— i a qui s’avisa segons l’hora del dia. IRIS ho aplica a totes les botigues que vulguis, amb la mateixa regla o amb una de diferent per format. Es decideix una vegada i deixa de dependre que l’encarregat d’aquella tarda sigui justament el que es fixa en els prestatges.
Un buit en un prestatge no sembla gran cosa. Ho és, perquè és l’únic moment en què un client que ja havia decidit comprar se’n va sense res. Ha entrat a la botiga, ha recorregut el passadís, ha arribat fins al producte: tota la feina està feta, i la venda cau justament a l’últim pas.
I no es veu. En un supermercat hi ha desenes de milers de buits possibles i quatre persones reposant. El trencament es descobreix quan la reposició passa per aquell passadís, que pot ser d’aquí a dues hores, o quan un client es molesta a avisar, cosa que gairebé mai passa. L’inventari tampoc no ajuda: pot dir que en queden sis unitats i que les sis siguin al magatzem, dins d’un palet que ningú ha baixat.
IRIS mira el prestatge. Tu marques sobre la imatge quina zona t’importa i IRIS avisa quan aquella zona fa buida els minuts que hagis dit. No mira els clients, ni li cal: el que detecta és el fons a la vista. I al cap d’un mes tens el que cap inventari dona: a quina hora es trenca cada passadís, quins dies i quins prestatges. Això ja no s’arregla reposant més de pressa. S’arregla canviant l’hora a la qual es reposa.
I hi ha un cas que es paga sol el primer mes: la promoció. Una capçalera ben posada es buida en una hora, i aquella hora sol ser justament la que ningú mira perquè l’equip és a caixa. Amb l’avís, el palet baixa mentre la promoció encara té gent al davant. Sense l’avís, la promoció funciona un matí i després està tres dies mig buida, i a la reunió de resultats es diu que aquella promoció no va funcionar, quan el que va passar és que no hi havia producte al moble.
Què canvia
Abans, el buit es descobria quan passava la reposició i es donava per una tarda normal. Ara salta l’avís amb la càmera i el prestatge, algú ho mira des del mòbil i decideix si baixa el palet ara o espera vint minuts. I a final de mes hi ha una llista dels prestatges que més es buiden i a quines hores, que és el que de debò canvia un horari de reposició.
On ho hem vist
CAM-72Prestatges buits al passadís
«Avisa'm quan un prestatge es quedi buit i continuï buit una estona, per no assabentar-me'n quan passi el reposador.»
El que no fa
IRIS no sap quin producte falta ni quantes unitats en queden. No llegeix etiquetes i no compta existències: això ho diu el teu inventari. El que veu és que hi ha un buit on abans hi havia producte.
I no veu el que no es veu. Un prestatge molt alt, molt de cantell o tapat per una capçalera pot no valer per a això. Es comprova abans de posar la regla, i es comprova amb la botiga plena, no a porta tancada.
I no distingeix un buit d’un prestatge deixat buit expressament. Si retires un producte de la gamma i deixes el prestatge lliure fins al canvi de lineal, IRIS continuarà avisant fins que li diguis que aquella zona ja no compta. És una regla que s’ha de mantenir viva, no un aparell que s’endolla i s’oblida.
Preguntes
- Com distingeix un prestatge buit d’un de gairebé buit?
- Per quant fons es veu. Tu marques la zona del prestatge sobre la imatge i decideixes quant buit és massa i quants minuts ha de durar. Amb dos productes al racó d’un prestatge ample, gairebé tota la zona és fons a la vista i això compta com a trencament; amb el prestatge mig ple, no. L’ajust es fa a la teva botiga i amb els teus prestatges, perquè un lineal de conserves i un moble de pa no s’assemblen gens.
- No és més fàcil mirar-ho a l’inventari?
- No, i aquesta és la part que més sorprèn. L’inventari diu quantes unitats tens a la botiga, no on són. Pot haver-n’hi sis al sistema i ser les sis al magatzem, dins d’un palet que ningú ha baixat. Per al client que és davant del buit, aquelles sis unitats no existeixen. La càmera mira el prestatge, que és exactament el lloc on la venda es fa o es perd, i per això les dues coses s’avenen: l’inventari diu quant n’hi ha, la càmera diu si és posat.
- Cal posar una càmera nova a cada passadís?
- No sempre. En molts supermercats ja hi ha càmeres que veuen passadissos sencers i, si el prestatge es veu amb claredat, serveixen. El que decideix no és la marca ni l’antiguitat, sinó si aquella càmera veu el prestatge de cara o gairebé de cantell. Als passadissos on l’angle no dona, es posa una càmera o es canvia de lloc la que hi ha, i només en aquells. A més, es comença pels passadissos que més venen i no per tots alhora: així la despesa es justifica des del primer mes.
- Això grava els clients?
- La càmera veu el passadís, i en un passadís hi ha clients: això passa a qualsevol botiga que tingui càmeres. El que fa IRIS amb aquesta regla és una altra cosa: mira el prestatge, no les persones. No reconeix cares, no identifica ningú i no segueix cap client per la botiga. L’avís diu quin prestatge és buit i des de quan, mai qui hi havia al davant. I si la càmera es pot enquadrar de manera que vegi el prestatge i menys passadís, millor: el que no cal veure, no s’enquadra.
Un cas diferent cada volta
Mira què passa. I mira què en fa IRIS.
No és un vídeo gravat ni un dibuix: és un resum de l’eina real, amb un cas diferent a cada volta. L’eina sencera no cap en un requadre.
- Tu preguntes
- IRIS busca
- T'ho ensenya
No hi veus el teu?
Aquestes paraules són les que tenim muntades, no les que IRIS entén. La llista es queda curta a propòsit: se li demana amb una frase, i les frases no s’acaben. Explica’ns què tens davant de les teves càmeres i et diem si ho entén, o si encara no.
I el millor
Buscar una cosa al vídeo d’ahirhauria de durar el que trigues a demanar-ho.
S’ha acabat rebobinar sis hores amb el dit al ratolí. Escrius què busques, amb paraules normals, i surten els moments que hi encaixen. Les càmeres són les de sempre.
Explica’ns el teu problema i et diem si IRIS ho entén o encara no.
Responem el mateix dia laborable.