Solucions per tipusDetecció d’intrusions
I si surt algú que no hauria de sortir sol?
Surt per la porta i ningú ho sap
Són les 16:40. Vestíbul d’una planta d’hospitalització. A la dreta, un home amb dessuadora i sabatilles de carrer camina cap a les portes que donen a l’exterior, ja amb la mà a prop de la barra. A l’esquerra, el taulell: dues persones al telèfon i una família preguntant per l’horari de visites. Ningú mira la porta, perquè mirar la porta no és la feina de ningú. En quatre segons és a la vorera.
2 càmeres en 2 sectors
Així se li demana
«Avisa’m si algú surt de la unitat cap al carrer en les hores en què no se surt, i digue-m’ho mentre està passant.»
Ningú no el troba a faltar fins a la ronda de les sis. A partir d’aquí comença tot: trucar a la família, trucar a la policia, buscar per l’hospital sencer i escriure el comunicat. I el que més pesa no surt en cap paper: l’avantatge. Al minut dos, la persona és a la cantonada i se l’atrapa caminant. Al minut vuitanta pot ser a qualsevol lloc, i la cerca ja no és una cerca: és una trucada difícil.
Es decideix un cop
Això es decideix una sola vegada. Tu dius quines portes donen al carrer i quines són internes, en quines franges la sortida ha d’anar acompanyada, quants segons de marge es deixen perquè el repartidor no dispari res, i a qui arriba: la pantalla del control d’infermeria, la tauleta de secretaria, el mòbil de guàrdia. IRIS ho comprova en cada persona que creua, cada dia, sense dependre que algú miri.
Una planta d’hospital i la porta d’una escola no s’assemblen en res, i tenen la mateixa por. No és la por a qui surt: gairebé mai hi ha ningú fent res dolent. Un senyor gran acabat d’operar que es desperta desorientat i se’n va cap a casa; un nen de cinc anys que veu la porta oberta i creua. El que comparteixen els dos llocs és el que passa després, i es diu avantatge: el temps que corre entre que algú surt i algú se n’assabenta.
Avui aquell temps el marca una absència. El llit buit a la ronda. El pare que arriba a les cinc i el nen no hi és. Assabentar-se per una absència és la manera més lenta que existeix, perquè depèn que algú vagi a buscar una persona que ja no hi és. Entre la porta i el llit buit poden passar dues hores, i en dues hores la ciutat sencera és un lloc on buscar.
IRIS mira la porta, no la persona. Veu que algú creua cap al carrer en una franja en què ningú hauria de creuar sol, i ho diu en aquell segon, amb la càmera oberta. Qui contesta no comença de zero: sap l’hora exacta, la porta i cap on va tirar. No es tanca res, no es reté ningú i no es posa nom a ningú. L’avantatge passa d’una hora a un minut, i aquesta és tota la diferència entre atrapar algú a la vorera i fer una trucada difícil.
I hi ha un tercer lloc on això pesa encara més i del qual gairebé no es parla: una residència de gent gran. Allà la porta principal està oberta tot el dia, perquè ho ha d’estar, i hi entren famílies, proveïdors i fisioterapeutes. La franja en què sortir sol és un problema no és tota la nit: són les tres de la tarda, quan el taulell està canviant de torn. Escriure bé aquella franja és la meitat de la regla, i no l’escriu un tècnic: l’escriu qui coneix la casa.
Què canvia
Abans, la troballa començava al llit buit o al pare que pregunta, i la cerca sortia sense hora i sense direcció: es mirava a tot arreu alhora. Ara comença a la porta. Qui va a buscar surt sabent l’hora exacta, per quina porta va sortir i cap a quin costat va tirar, i la majoria de vegades l’atrapa a la vorera del davant. La conversa que ve després també és una altra: es parla d’un minut, no de dues hores.
On ho hem vist
CAM-121Algú surt de la planta cap al carrer
«Avisa'm si algú surt de la unitat cap al carrer a les hores en què no se surt, perquè la planta ho sàpiga mentre està passant.»
CAM-139Un nen surt sol de l'escola
«Avisa'm si un nen petit creua la porta cap al carrer sense cap adult al costat, dins la franja en què la sortida ha de ser acompanyada.»
El que no fa
IRIS no reconeix cares, així que no distingeix per la cara un pacient d’una visita ni sap si aquella persona té permís per sortir. Treballa amb el que es veu —una bata, un pijama, l’alçada d’un nen— i sobretot amb la porta i l’hora que tu has marcat.
I no tanca portes ni reté ningú. Avisa, i decideix una persona. Si necessites saber que qui ha sortit és un pacient concret, això ho diu una polsera, no una càmera.
Preguntes
- IRIS distingeix un pacient d’una visita?
- Per la cara no, perquè IRIS no reconeix cares. Distingeix pel que es veu i per la regla que tu escrius: qui surt amb bata o pijama, qui fa l’alçada d’un nen de cinc anys, qui creua aquella porta en la franja en què no se surt. A la majoria de plantes això n’hi ha prou, perquè la roba de carrer i la d’hospital no s’assemblen. Quan necessites certesa sobre una persona concreta, la certesa la dona una polsera i IRIS hi posa la càmera i l’hora.
- Tanca la porta quan ho detecta?
- No. IRIS avisa; decideix una persona. No tanca portes, no toca panys i no reté ningú, i en un hospital o una escola això no és una mancança: és el correcte. Una porta que es tanca sola és un problema d’evacuació i una decisió que ha de signar algú. Si la teva instal·lació permet que un avís encengui un llum o truqui a un telèfon, això ho configures tu i ho aprova el teu responsable de seguretat, no ho fa IRIS pel seu compte.
- I a l’hora de sortida, amb tres-cents nens alhora?
- En aquell moment la regla està apagada, perquè tu has decidit que ho estigui. Una sortida massiva acompanyada no és el problema: el problema és el nen que creua la porta a les 15:20, quan no hi ha ningú esperant a la vorera. Per això la regla viu en una franja horària concreta i no en el rellotge sencer. Fora d’aquella franja no genera res, i per això la pantalla de secretaria continua sent útil en comptes de convertir-se en soroll.
- Substitueix les polseres antifuga?
- No, i es porten molt bé. La polsera sap qui és i avisa encara que la persona surti per una porta sense càmera. La càmera veu coses que la polsera no veurà mai: un nen que no en porta, algú que se l’ha tret i l’ha deixat al llit, o qui anava al costat en el moment de sortir. Una contesta «qui»; l’altra contesta «què ha passat» i ho ensenya. Moltes plantes posen les dues, i són dues despeses diferents per raons diferents.
Demostració · IRIS en marxa
No t'ho expliquem. T'ho ensenyem.
És un resum de la pantalla real: va sola, pas a pas, i ensenya només el camí d’un cas. L’eina de debò té moltes més funcions de les que caben aquí.
- Salta l'avís
- Entra a la safata
- Obres l'avís
- Confirmes o descartes
No hi veus el teu?
Aquestes paraules són les que tenim muntades, no les que IRIS entén. La llista es queda curta a propòsit: se li demana amb una frase, i les frases no s’acaben. Explica’ns què tens davant de les teves càmeres i et diem si ho entén, o si encara no.
I el millor
Una paret de monitors impressiona.Ningú no pot llegir quaranta quadres alhora.
Com més quadres hi ha, menys es mira cadascun. IRIS mira les quatre mil càmeres alhora i n’assenyala una de sola: la que ara mateix necessita algú.
Explica’ns el teu problema i et diem si IRIS ho entén o encara no.
Responem el mateix dia laborable.