Solucions per tipusAnàlisi de mobilitat
Quan deixa de ser molta gent i comença a ser un problema?
Quan ja no hi cap ningú, arribes tard
Les vuit i vint-i-cinc, mitja hora abans d’obrir les portes de graderia. La gent que fins fa tres minuts estava repartida per l’esplanada ha convergit en un bloc compacte que s’estreny cap al forat de la porta. A vint passos encara s’hi camina bé. Al davant, ja no. Ningú no ha fet res estrany: només han arribat tots alhora, i el lloc per on han de passar és el mateix de sempre.
5 càmeres en 5 sectors
Així se li demana
«Avisa’m quan davant d’una porta hi hagi més de quatre persones per metre quadrat i el grup porti dos minuts sense avançar.»
Un aforament es controla comptant entrades, i això no diu res d’on és la gent a dins. Pot haver-hi lloc de sobres al recinte i un tap perillós davant d’una porta. Quan el problema es veu des del lloc de comandament ja no hi ha maniobra: no es pot obrir un accés nou ni desviar ningú, perquè per moure’s cal espai i ja no en queda. El que queda són empentes, gent que cau i un comunicat per explicar.
Es decideix un cop
Això es decideix una sola vegada, i ho decideix qui signa el pla d’autoprotecció. Tu dius quines zones es mesuren, quantes persones per metre quadrat són l’avís i quantes són l’alarma, quanta estona sense avançar compta i a qui es truca a cada nivell. IRIS ho aplica a tots els partits, a tots els concerts i a totes les càmeres que mirin aquella esplanada, sense que ningú s’hagi de recordar del número.
La densitat és de les poques coses que no es poden jutjar a ull. Una plaça amb dues-centes persones pot estar tranquil·la o a punt de tenir un problema, i la diferència no és quantes n’hi ha: és quantes hi caben on són i si el grup s’està movent o s’ha quedat quiet. Una andana plena de paret a paret amb la gent avançant cap a la sortida és una tarda normal. La mateixa andana, amb la mateixa gent, i la filera de l’escala aturada, és una cosa completament diferent.
Per això aquí es mesuren dues coses alhora: quanta gent hi ha per metre i si aquell metre es mou. La primera sola enganya. La segona sola no diu res. Juntes donen l’avís que serveix, i sobretot el donen aviat: no quan ja no hi cap ningú, sinó mentre s’està omplint, que és l’únic moment en què encara es pot fer alguna cosa. Obrir la segona porta, retenir a l’escala, enviar dues persones a la boca del passadís.
I aquí no hi ha ningú fent res dolent. Aquesta és la part que més costa d’explicar i la que més importa: la càmera no busca ningú. No identifica, no reconeix cares i no porta el compte de qui és qui. El que veu és una superfície, quina part d’aquella superfície està ocupada i com canvia això d’un minut al següent. El resultat és un número, i un número no té noms.
Què canvia
Abans, la decisió d’obrir una altra porta la prenia algú mirant una pantalla i dient «això fa mala cara». S’encertava moltes vegades i s’arribava tard unes quantes més, i després era impossible explicar per què es va fer. Ara hi ha un llindar escrit, un avís quan es creua i el vídeo del minut en què es va creuar. La decisió continua sent d’una persona, però deixa de ser una intuïció.
On ho hem vist
CAM-483Més gent per metre que fa tres minuts, i ja no avança
«Avisa’m quan davant d’una porta hi hagi més de quatre persones per metre quadrat i el grup faci dos minuts que no avança.»
CAM-22Concentració nocturna a la plaça
«Avisa'm si de matinada s'ajunta gent a la plaça per damunt del llindar i digue'm com estan els contenidors.»
CAM-103Una rotllana es tanca al pati
«Digue'm quan la gent del pati deixa d'estar repartida i es junta tota en un punt, perquè una rotllana tancada tapa el que hi ha a dins i des de la garita no es veu.»
CAM-71Sala de vendes desbordada
«Avisa'm quan la sala s'ompli tant que la gent no pugui passar entre els penjadors, i digue-m'ho mentre s'omple, no quan ja no hi càpiga ningú.»
CAM-83Andana desbordada
«Avisa'm quan una andana s'ompli tant que la gent ja no es pugui apartar de la vora.»
El que no fa
Això no compta caps un per un enmig d’una multitud, i dir-ho importa. Mesura quant espai està ocupat i com canvia, així que dona una densitat, no un cens exacte. Amb la càmera molt alta o molt inclinada el número perd precisió, i això es revisa abans de fixar llindars. I no decideix res: avisa que una zona s’està tancant, i qui mana aturar, obrir o desallotjar és la persona responsable.
Preguntes
- Compta exactament quanta gent hi ha?
- No, i és important entendre-ho abans de fixar un llindar. En una multitud compacta les persones es tapen les unes a les altres, i cap sistema honest pot dir que n’hi ha quatre-centes dotze i no tres-centes noranta-set. El que es mesura és la densitat: quina part d’aquella superfície està ocupada per gent i com canvia d’un minut al següent. Per decidir si cal obrir una altra porta, això és exactament el que fa falta. Si el que necessites és un aforament exacte, això es fa comptant entrades en una línia, que és una altra càmera i una altra manera de demanar-ho.
- Per què avisar abans que estigui ple?
- Perquè quan és ple ja no es pot fer res. Per desviar la gent cal espai, i l’espai és justament el que falta quan l’avís arriba tard. Per això la regla té dues parts: la densitat i el temps sense avançar. Un grup atapeït que es mou es desfà sol; un grup atapeït que porta dos minuts aturat és el que es converteix en un problema. Avisar en aquell punt és el que dona marge per obrir un accés o retenir a l’escala.
- Identifica algú de la multitud?
- No. IRIS no reconeix cares, no identifica persones i no segueix ningú pel recinte. En aquesta càmera ni tan sols li cal: el que mira és una superfície i quanta n’està ocupada. El resultat és un número per zona, i un número no té noms. Si algú pregunta què es guarda, la resposta és la de sempre: el vídeo que ja s’estava gravant i el registre de quan es va creuar el llindar. Res més, i res de qui hi era.
- Serveix per al pla d’autoprotecció?
- Sí, i és on més s’usa. Un pla fixa aforaments i nivells d’actuació, i fins ara comprovar si es complien depenia que algú estigués mirant la pantalla correcta. Amb els llindars escrits, cada vegada que se’n creua un queda l’hora, la zona i el vídeo, així que després es pot demostrar què se sabia i quan es va saber. Qui decideix continua sent el responsable del pla: IRIS li dona l’avís a temps i la prova que el va tenir.
Totes les simulacions
Alguna cosa s’ha vessat
Avisa’m si hi ha líquid o escuma fora del seu lloc i al cap de dos minuts encara hi és.
- La frase
- On val
- El que troba
- La mateixa regla
No hi veus el teu?
Aquestes paraules són les que tenim muntades, no les que IRIS entén. La llista es queda curta a propòsit: se li demana amb una frase, i les frases no s’acaben. Explica’ns què tens davant de les teves càmeres i et diem si ho entén, o si encara no.
I el millor
El que passa fora de l’enquadramentno existeix per a IRIS. Cap càmera no veu el món sencer.
Per això el primer és mirar què cobreix cada càmera i deixar-ho per escrit: des d’aquí s’entén això, i això altre no. És una estona avorrida que estalvia molts malentesos.
Explica’ns el teu problema i et diem si IRIS ho entén o encara no.
Responem el mateix dia laborable.