CAM-515

Algú fa vint-i-dos minuts que és al vestíbul de caixers

Dos quarts de dotze de la nit. El vestíbul de caixers és obert, com cada nit. Hi ha una persona asseguda a terra al costat de la màquina, amb una motxilla al costat, i fa vint-i-dos minuts que hi és sense operar al caixer. A la porta, un client que acaba d’arribar s’ha aturat al felput i no ha passat. IRIS no mira qui és ningú: mesura quant temps fa que cada persona és dins de la zona dibuixada a terra, i avisa quan aquest temps passa del que s’ha fixat.

CAM-515 · ATM LOBBY · DWELL 22 min

Què entén IRIS

Què reconeix en aquesta escena

persona a la zona, 22 minuts
motxilla a terra
caixer de l’esquerra
caixer de la dreta
persona aturada a l’entrada
porta del vestíbul
paperera
càmera del vestíbul

El que mesura aquesta càmera

Un avís diu que passa alguna cosa. La lectura diu quant.

22 minTemps de la permanència més llarga
15 minTemps a partir del qual avisa
2Persones al vestíbul
0Persones que han fet servir un caixer en aquesta estona
23:41Hora de l’avís
23:19:08Vídeo desat des de

Les xifres d'aquesta pantalla són un exemple de la imatge, no el mesurament de cap client.

La regla

Decideixes un cop. IRIS ho aplica sempre.

una persona fa més de quinze minuts que és dins del vestíbul sense operar en cap caixer, en horari de nit

Aleshores

avisa la central amb la càmera, l’hora i quantes persones hi ha a dins
desa el vídeo des del minut en què va començar la permanència
deixa l’avís al comunicat de la nit, amb l’hora i sense cap dada de qui hi havia

La instrucció que ho va configurar«Avisa’m si algú es queda més de quinze minuts al vestíbul de caixers entre les deu de la nit i les set del matí, i digues-me quantes persones hi ha a dins.»

Què canvia

Què canvia per a qui respon de la xarxa d'oficines

Un vestíbul de caixers de nit és el lloc on un client decideix si entra o se’n va a un altre. Ningú no pot mirar quaranta vestíbuls alhora, així que avui l’única manera d’assabentar-se’n és que algú truqui. IRIS no diu qui hi ha ni per què: diu que hi ha una persona que fa vint-i-dos minuts que és a dins i que hi ha un client que ha arribat a la porta i no ha passat. Amb això, algú decideix si baixa, si truca o si no fa res. Pot ser que aquesta persona només s’estigui protegint del fred, i això també és una resposta: llavors el que cal no és seguretat, són serveis socials. IRIS aporta el fet i el minut. Qui conclou és una persona.

El que solen preguntar

IRIS sap qui és la persona del vestíbul?

No. IRIS no reconeix cares, no les compara amb cap llista i no guarda cap identitat. L’única cosa que mesura és quant temps fa que un cos és dins d’una zona dibuixada a terra. L’endemà, la mateixa persona no és «la mateixa persona» per a IRIS: és una altra permanència que comença de zero.

I si aquesta persona només s’està protegint del fred?

És el més probable en una nit d’hivern, i IRIS no diu el contrari. Un avís no és una acusació: és una crida d’atenció sobre un vestíbul que fa vint-i-dos minuts que està ocupat. Qui mira el vídeo, baixa i pregunta és una persona, i és aquesta persona qui decideix si cal ajuda, si cal seguretat o si no cal res. IRIS aporta el fet i el minut. La conclusió no és seva.

Què és el que aquesta càmera no pot fer?

No sap per què hi ha algú, no llegeix intencions i no distingeix un client que espera torn d’algú que descansa: per a IRIS totes dues coses són un cos dins d’una zona durant una estona. Tampoc no veu bé què passa a l’altra banda del vidre: de nit, l’aparador reflecteix el mateix vestíbul, i un reflex es pot comptar com una persona més. Per això la zona es dibuixa sobre el paviment i no arriba al vidre, i per això l’avís porta sempre el vídeo del minut: perquè qui decideix vegi l’escena i no un número.

Altres càmeres