Solucions per tipusSeguretat de les persones
Quant es triga a veure que hi ha una persona a terra?
Fa vint minuts que és a terra
Són les 05:10 a la quarta planta. Una senyora de vuitanta-dos anys s’aixeca per anar al lavabo, es mareja en girar-se i cau al costat de la porta de la seva habitació. No crida. El passadís és buit, el llum està abaixat i el control d’infermeria queda a trenta metres i una cantonada. La càmera del passadís l’està gravant des del primer segon. La ronda de les sis encara no ha començat.
19 càmeres en 10 sectors
Així se li demana
«Avisa’m així que hi hagi algú a terra en un passadís i continuï allà, encara que sigui de matinada i no hi passi ningú.»
El que es paga no és la caiguda: és el temps fins que arriba algú. Quaranta minuts a terra amb un maluc trencat són una estada més llarga, una família que pregunta i un comunicat que s’ha d’explicar. En una residència, a més, és una inspecció. I la part més cara no surt a cap paper: la ronda següent es fa amb por, i el torn de nit acaba demanant dues persones on abans n’hi anava una.
Es decideix un cop
Això es decideix una vegada i ja no s’ha de repetir. L’organització diu on: aquests passadissos, aquestes sales, aquest vestíbul. Diu quant: si algú fa més de trenta segons estirat i quiet. I diu què passa després: s’obre incidència, s’avisa el control d’infermeria i es desa el vídeo des d’abans de la caiguda. A partir d’aquí IRIS ho aplica totes les nits, a totes aquelles càmeres, sense que ningú se n’hagi de recordar.
Una persona a terra és la mateixa escena en llocs que no s’assemblen gens. Un passadís d’hospital de matinada. Una galeria de presó a mitja tarda. El vestíbul d’una oficina bancària. Una unitat de procés per on no passa ningú en tres hores. A tots hi ha càmeres, i a gairebé tots hi ha dues persones mirant quaranta pantalles alhora. La caiguda sempre es grava. Gairebé mai es veu.
El dia que surt malament, el vídeo apareix després. Se sap l’hora exacta de la caiguda i se sap també quant va trigar a arribar algú: divuit minuts, vint-i-sis, quaranta. Aquell número és el que acaba a l’informe i el que fa mal, perquè en una fractura de maluc o en un ictus el que canvia el pronòstic són els primers minuts. Ningú va fer res malament. És que no hi havia ningú mirant aquella pantalla concreta a aquella hora concreta.
IRIS les mira totes alhora. Quan veu un cos estirat que no s’aixeca, espera els segons que li hagis dit i avisa: la càmera, el punt exacte i el vídeo des d’abans de la caiguda. No sap qui és aquella persona i no li cal saber-ho. El vídeo serveix per explicar què va passar. L’avís serveix perquè hi hagi menys per explicar.
Què canvia
Abans, la caiguda es descobria a la ronda i el vídeo es mirava l’endemà per reconstruir l’hora. Ara, qui és al control rep la càmera ja oberta, amb el minut exacte i el punt del passadís, mentre la persona encara és a terra. No canvia el nombre de caigudes: això depèn del terra, del calçat i de la medicació. Canvia el que triga algú a arribar, que és l’única cosa que es pot millorar des d’una pantalla.
On ho hem vist
CAM-519Una persona a terra i un maletí que ningú no recull
«Avisa’m si algú fa més de trenta segons que està estirat i quiet al vestíbul, i avisa’m també si un embalum es queda sol més de cinc minuts a la zona de públic.»
CAM-534Una persona a terra i, alhora, un armari tècnic obert
«Avisa’m si algú cau o es queda a terra a la sala, i avisa’m també si algú obre un armari d’equips o tapa una càmera.»
CAM-316Una persona a terra davant del laboratori
«Avisa’m tan bon punt vegis algú estirat a terra al pati i que no s’aixequi.»
CAM-559Una persona a terra i un passadís que no es pot travessar
«Avisa’m si algú fa més de trenta segons que està quiet a terra d’una sala, i digue’m si el passadís fins allà és lliure.»
CAM-219Núvol a la sala de fred i una persona a terra
«Avisa'm si surt un núvol a la sala de màquines, si hi ha algú a terra o si en evacuar queda algú dins.»
CAM-118Una persona a terra al passadís
«Avisa'm de seguida que hi hagi algú a terra en un passadís i continuï allà, encara que sigui de matinada i no hi passi ningú.»
CAM-507Una persona a terra al vestíbul que no s’aixeca
«Avisa’m quan algú porti més de quinze segons a terra en qualsevol zona comuna.»
CAM-164Un operari a terra, sense moure's
«Avisa'm si algú es queda quiet a terra més d'uns minuts, sobretot si és sol al recinte.»
CAM-543L’escala continua pujant gent a un desembarcament tancat
«Avisa’m si algú porta més de trenta segons a terra o si el desembarcament d’una escala es queda sense pas.»
CAM-332Un home a terra i una planta buida al voltant
«Avisa’m si algú es queda quiet a terra més d’un minut en qualsevol punt de la unitat.»
El que no fa
IRIS no sap si aquella persona està ferida, adormida o simplement asseguda a terra, i no fa cap diagnòstic. Veu un cos estirat que no s’aixeca i avisa perquè algú miri.
Tampoc identifica ningú ni reconeix cares. I si la càmera no arriba a aquell tram de passadís, allà no hi ha avís: el que no es veu, no es veu.
Preguntes
- Puc decidir jo al cap de quants segons avisa?
- Sí. El temps d’espera el tries tu i canvia molt segons el lloc. En un vestíbul amb gent passant solen bastar quinze o trenta segons. En un passadís per on de matinada no passa ningú es pot escurçar, perquè allà no hi ha res per confondre. Aquesta espera hi és perquè ajupir-se a collir alguna cosa o seure un moment no dispari un avís. El que fa saltar l’alarma no és baixar a terra: és quedar-s’hi.
- Distingeix una caiguda d’algú que s’asseu a terra?
- Sí, i el que les separa és el temps i la postura. Qui s’asseu es mou, canvia de posició i s’aixeca. Qui ha caigut es queda estirat i quiet. Per això l’avís no salta en l’instant en què algú baixa a terra, sinó quan aquella postura es manté més del que hagis dit. En una sala d’espera d’urgències, aquesta sola diferència s’emporta gairebé tots els avisos que sobren.
- Funciona de nit, amb el llum del passadís abaixat?
- Sí, i és justament quan més es fa servir. Els passadissos d’un hospital o d’una residència es queden amb el llum al mínim i sense ningú a la vista durant hores, i una càmera normal continua veient prou per distingir una persona estirada a terra. Tot i així, abans de donar la regla per bona cal mirar aquella càmera concreta a aquella hora concreta. És una comprovació de cinc minuts i evita sorpreses.
- IRIS sap qui és la persona que ha caigut?
- No. IRIS no reconeix cares ni identifica ningú: veu que hi ha un cos estirat que no s’aixeca i diu en quina càmera i en quin punt del passadís. Qui és aquella persona ho sap qui hi arriba, que per això coneix la planta. Per a aquesta regla no cal res més, i demanar menys dades personals de les necessàries també és una manera que el sistema duri en el temps.
Un cas diferent cada volta
Mira què passa. I mira què en fa IRIS.
No és un vídeo gravat ni un dibuix: és un resum de l’eina real, amb un cas diferent a cada volta. L’eina sencera no cap en un requadre.
- Tu preguntes
- IRIS busca
- T'ho ensenya
No hi veus el teu?
Aquestes paraules són les que tenim muntades, no les que IRIS entén. La llista es queda curta a propòsit: se li demana amb una frase, i les frases no s’acaben. Explica’ns què tens davant de les teves càmeres i et diem si ho entén, o si encara no.
I el millor
Una gravació es mira quan ja no hi ha remei.Un avís sona quan encara queda marge.
IRIS avisa mentre està passant i diu on: la càmera, l’hora i les imatges d’aquell moment. Amb això, qui està de guàrdia encara hi arriba a temps.
Explica’ns el teu problema i et diem si IRIS ho entén o encara no.
Responem el mateix dia laborable.