Solucions per tipusDetecció d’intrusions
I si una càmera deixa de veure i no se n’assabenta ningú?
Una càmera que ha deixat de veure
Són les 19:40. Una galeria de cel·les vista des d’una càmera alta. Al primer pla de la dreta, algú amb els braços enlaire tira una peça de roba per damunt de l’objectiu, just al costat del tauler de normes. L’enquadrament es converteix en una taca de tela grisa. La gravació no es talla: continua gravant, i grava perfectament un drap. Al centre de control, el mosaic de setze càmeres continua tenint setze requadres.
1 càmeres en 1 sectors
Així se li demana
«Avisa’m tan bon punt una càmera deixi de veure: si la tapen, si la giren o si l’enquadrament se’n va a negre de cop.»
Una càmera tapada no dona una alarma: deixa de donar-ne. I això, en una pantalla, s’assembla molt a que tot vagi bé. Es descobreix setmanes més tard, quan algú busca el vídeo d’un incident i troba una hora de gris. Llavors ja no falta només aquell vídeo: falta la confiança en tots els altres, perquè ningú sap quantes vegades ha passat el mateix en una càmera on no es va buscar mai res.
Es decideix un cop
Això es decideix una sola vegada. Tu dius quines càmeres són crítiques, quants minuts sense imatge utilitzable s’aguanten abans d’avisar, si la finestra de neteja programada està exempta i a qui arriba: normalment a manteniment, no a seguretat, perquè qui ho arregla és el de l’escala. I decideixes també qui més se n’ha d’assabentar: la persona que va escriure les regles que penjaven d’aquella càmera, perquè mentre estigui cega aquelles regles no s’estan aplicant.
És l’única paraula d’aquest vocabulari que no parla del que passa davant d’una càmera, sinó de la càmera. I és la més fàcil d’oblidar, perquè no produeix res: ni una alerta, ni una incidència, ni una línia en un informe. Produeix silenci. I el silenci, mirat des d’un centre de control amb setze requadres encesos, s’assembla moltíssim a la calma.
En una galeria de cel·les la tapa algú expressament, i normalment ho fa just abans que passi alguna cosa. Però la majoria de càmeres que deixen de veure no les toca ningú. Una teranyina davant de l’infraroig, que de nit torna una fogonada blanca. Una branca que creix tot un estiu fins a omplir mitja imatge. Un adhesiu. Un camió aparcat al davant tres setmanes. La sal a la cúpula d’una càmera de port. Un vidre que s’entela a les sis del matí i s’aclareix a les nou, justament a la franja que importa. I la pitjor de totes, perquè no es veu: l’instal·lador que va donar un cop a la carcassa pujant l’escala i va deixar la càmera mirant dos metres a l’esquerra d’on havia de mirar. Totes costen el mateix: les hores en què aquella càmera no va valer res.
I hi ha un segon efecte, més greu que perdre aquell vídeo, que gairebé mai s’explica. Totes les regles que penjaven d’aquella càmera han deixat d’aplicar-se, i ho han fet sense dir-ho. El treballador sol d’aquella sala ja no es compta. La línia de comptatge d’aquella porta ja no suma, i el número del mes surt més baix sense que ningú sàpiga per què. El tram de perímetre que vigilava aquell objectiu ja no existeix. Una càmera cega no avisa que ha deixat d’avisar: aquest és l’error més silenciós que pot tenir una instal·lació de vídeo, i l’únic que empitjora com més te’n refies.
Per això aquesta regla no la sol demanar seguretat: la demana manteniment. IRIS mira el que la càmera està enviant i diu si allà hi ha una escena o hi ha una taca. Quan deixa d’haver-hi escena, algú amb una escala ho arregla al mateix torn i les regles tornen a estar vives. No és el més vistós que fa IRIS. És, en un any qualsevol, el que més vegades evita una conversa incòmoda.
Què canvia
Abans es descobria quan algú necessitava el vídeo, i llavors ja era tard per definició: no es pot recuperar una hora que no es va gravar bé. Ara es descobreix al cap d’uns minuts i ho arregla qui ho arregla sempre, el mateix dia. I queda el registre, que és el que ningú tenia: quina càmera, quanta estona va estar sense veure, i quines regles en depenien durant aquella estona. Amb això ja es pot parlar seriosament de la instal·lació.
On ho hem vist
CAM-113Han tapat la càmera
«Avisa'm així que una càmera deixi de veure: si la tapen, si la giren o si l'enquadrament se'n va a negre de cop.»
El que no fa
IRIS no sap per què una càmera ha deixat de veure. No distingeix una peça de roba d’una teranyina, d’un camió aparcat o de la boira. Diu això: aquesta càmera no està donant una imatge utilitzable, i va començar a les 19:41.
I si la càmera perd el senyal del tot, això ja no és una qüestió d’imatge. Ho veu el teu gravador o la teva xarxa abans que ningú. IRIS mira el que arriba; quan no arriba res, qui avisa és el sistema, no la vista.
Preguntes
- Distingeix si l’han tapat expressament?
- No, i no ho intenta. IRIS no sap si hi ha una peça de roba, una aranya o un camió al davant: sap que ja no hi ha escena. I per al que serveix aquesta regla això és igual, perquè el cost és el mateix en els tres casos: les hores en què aquella càmera no va valer res. Qui hi va amb l’escala veu en dos segons si és una teranyina o alguna cosa més, i a partir d’aquí sí que es decideix quina mena de problema és. Aquesta part la fa una persona.
- I una càmera que es va desenfocant a poc a poc?
- Sí, i aquest és el cas que més s’usa, encara que no sigui el que sona millor. Una cúpula que es va entelant durant un mes no la veu ningú, perquè cada dia s’assembla a l’anterior i l’ull s’hi acostuma. IRIS compara amb el que aquella càmera donava abans, no amb una idea general de nitidesa, així que nota la caiguda encara que sigui lenta. En una instal·lació gran, aquesta regla sol trobar més càmeres espatllades la primera setmana que tot l’any anterior.
- Això no ho fa ja el gravador?
- En part, i la part que falta és justament la que fa mal. El gravador sap si la càmera contesta i si arriba vídeo. No sap si aquell vídeo serveix. Una càmera girada cap a una paret contesta perfectament, envia el senyal a l’hora i no genera ni una incidència: està sana i no està veient res. El mateix passa amb una cúpula entelada o una lent coberta de sal. El que aporta IRIS és mirar la imatge, no l’aparell.
- Què passa amb les regles que depenien d’aquella càmera?
- Es paren mentre la càmera no veu, i per això l’avís pot anar també a qui les va escriure. És el més important d’aquesta paraula i el que menys s’explica: si aquella càmera comptava la persona que treballa sola, durant aquella hora no es comptava ningú. Si sumava entrades, el número del dia surt més baix. Quan es recupera la imatge, les regles tornen soles, i queda escrit quanta estona van estar parades perquè ningú llegeixi després un número que no és el que sembla.
Demostració · IRIS en marxa
Cada volta, un cas nou. Sempre la mateixa pantalla.
Es reprodueix sola i ensenya un cas de cap a cap. És un resum: la pantalla real té moltes més funcions de les que caben en aquest requadre.
- Les càmeres, sobre el mapa
- Es dibuixa una zona
- Surt què hi va passar
No hi veus el teu?
Aquestes paraules són les que tenim muntades, no les que IRIS entén. La llista es queda curta a propòsit: se li demana amb una frase, i les frases no s’acaben. Explica’ns què tens davant de les teves càmeres i et diem si ho entén, o si encara no.
I el millor
Pots posar més càmeres;no pots posar més hores al dia de ningú.
Les càmeres es poden multiplicar; les hores d’una persona no. IRIS mira tot el que entra i li deixa l’única cosa que fa millor que cap màquina: decidir què es fa.
Explica’ns el teu problema i et diem si IRIS ho entén o encara no.
Responem el mateix dia laborable.