CAM-923

Plana, sense negres

Un encreuament ample amb palmeres, a mig matí. Hi ha totes les peces i es distingeixen: dues furgonetes blanques aturades al fons, un turisme blau entrant al creuament, un cotxe clar sobre el pas de vianants, gent dreta a les dues voreres, els tendals de la façana. I tot i així la imatge sembla tenir una gasa a sobre. Les ombres no són negres, són grises. Els blancs no arriben a blanc. Els colors estan rentats i res no es retalla del fons. IRIS veu que la distància entre el més fosc i el més clar d’aquest enquadrament s’ha estretit i que l’escena ha perdut separació. No sap si és boira, un domus ratllat per anys de sol, humitat dins la carcassa o un ajust que algú va moure.

CAM-923 · CONTRASTE · IMAGEN PLANA

Què entén IRIS

Què reconeix en aquesta escena

enquadrament sense contrast

La regla

Decideixes un cop. IRIS ho aplica sempre.

el rang entre les zones fosques i les clares de l’enquadrament s’estreny respecte del d’aquella mateixa càmera i no torna sol

Aleshores

avisar amb la càmera, l’hora i el vídeo del dia en què la imatge va començar a aplanar-se
posar la imatge de referència al costat de la d’ara, perquè la diferència es vegi i no s’opini
dir a l’avís si dura una estona, com la boira o el baf, o si fa dies que no torna

La instrucció que ho va configurar«Avisa’m si una càmera perd contrast respecte de com hi veia ella mateixa, i posa’m la imatge d’abans al costat de la d’ara.»

Què canvia

Què canvia per a qui respon que les càmeres hi vegin

És l’avaria que ningú no declara. Ningú no truca al servei tècnic per dir que la imatge es veu «una mica rentada»: encara s’hi veu, i amb això n’hi ha prou per no fer res. Per això s’hi queda mesos. El cost apareix el dia que cal buscar: un jersei gris fosc sobre asfalt gris, una motxilla recolzada en una paret del mateix to, algú dret al costat d’una furgoneta blanca. Tot això era a la imatge i ningú no ho va veure, ni la persona ni la màquina. IRIS compara aquest enquadrament amb el que donava aquesta mateixa càmera i avisa quan la separació cau, amb les dues imatges juntes. La diferència es veu; deixa de ser una opinió.

El que solen preguntar

La boira compta com a imatge plana? Aquí hi ha boira trenta matins l’any.

La boira aplana la imatge exactament igual, i per això la regla mira dues coses: quanta estona dura i si se’n va sola. Un matí de boira s’aixeca al migdia; un domus ratllat, no. Es pot demanar que la boira no generi avís d’avaria i que sí que el generi el que no se’n va. I tot i així, saber que aquell punt fa hores que és cec, des de les sis del matí, serveix: no és una avaria, és informació d’operació, i qui decideix on enviar una patrulla ho agraeix.

Jo ho veig bé al monitor. No és una mania?

En un monitor gran, amb l’escena al davant i sabent què es mira, gairebé tot es veu bé. El problema apareix en les altres dues situacions: quan cal buscar alguna cosa en quatre hores de gravació, i quan aquella escena es mira alhora que onze més. Allà una imatge sense negres amaga coses que a la imatge bona saltaven a la vista. I IRIS no compara amb un ideal ni amb una altra càmera: compara amb el que donava aquesta mateixa càmera. Si no ha canviat, no avisa.

No s’arregla pujant el contrast al gravador?

Pujar el contrast després no retorna el que no s’ha registrat: reparteix el mateix gris en més gris i, de passada, afegeix soroll. Si el vel ve d’un domus ratllat, d’humitat dins la carcassa o d’una branca que filtra la llum, la solució és a la càmera, no al monitor. L’únic que cal abans és saber quina de les quatre-centes està així i des de quan, i això és exactament el que aporta IRIS. Després, la reparació la fa una persona.

Altres càmeres