Quantes persones queden dins si cal evacuar

Comptar no es demana parlant: es dibuixa. Preguntar en llenguatge natural serveix per buscar i per descriure una situació, però un recompte necessita saber per on passa exactament la ratlla i en quin sentit, i això només ho fixa un traç sobre la imatge. Aquí hi ha una ratlla traçada sobre el llindar de la porta de l'aula —qui la creua cap a dins se suma, qui la creua cap a fora es resta— i una zona pintada sobre l'aula sencera. Amb aquestes dues coses surt l'únic número que importa: quantes persones hi ha dins ara. Com que la ratlla es dibuixa un cop i no es mou, el recompte del dimarts i el del divendres surten del mateix lloc i es poden comparar: és repetible i es pot auditar. I el comptatge de persones de l'IRIS està homologat pel Centre Espanyol de Metrologia, de manera que que la xifra sigui la correcta ho garanteix un tercer independent, no pas nosaltres. Aquesta homologació cobreix el comptatge de persones; no el producte sencer.

Avui, en un simulacre, una aula es dona per buida quan algú hi entra, la mira i en surt. Amb dotze aules, tres passadissos i un gimnàs, això són minuts; i en una emergència de debò els minuts són l'únic que hi ha. Amb la ratlla posada, qui coordina l'evacuació veu en una pantalla si l'aula és buida o si a dins hi queden vint-i-una persones, espai per espai, i sap on ha d'entrar algú i on no cal. Això és tot el que fa aquesta càmera. No passa llista, no diu qui falta i no mesura la feina de ningú. I no s'hi posa sola: la posa el centre, i es parla amb el claustre i amb les famílies abans de posar-la, no després.