Sala d'espera d'urgències plena

Hi ha una ratlla traçada a la boca del passadís per on s'entra a la sala, i una altra al pas que porta a l'àrea assistencial: qui les creua se suma o es resta. I hi ha dues zones pintades damunt de la imatge, una sobre les fileres de cadires i una altra sobre el passadís on la gent espera dreta. Amb aquestes quatre coses surten els números que importen: quanta gent hi ha ara a la sala, quants tenen seient i quants no. Res d'això es demana parlant. Preguntar serveix per buscar i per descriure una situació; comptar necessita saber exactament per on passa la ratlla i en quin sentit, i això només ho fixa un traç sobre la imatge. Per això es dibuixa un cop i allà es queda, i per això el número del dimarts i el del dissabte es mesuren igual: són repetibles i es poden auditar.

Avui, per saber quanta gent hi ha a la sala, algú ha de baixar a mirar-la; i el que s'ha esperat de debò se sap després, traient la dada del sistema d'admissions. Amb les ratlles i les zones posades, el cap d'urgències veu la corba mentre està passant, i la supervisora d'infermeria veu quantes persones s'han quedat sense seient, que és el senyal que la sala ja no dona més de si. El que més pesa no és el número d'ara: és que a final de mes es veu a quina hora es repeteix el pic cada setmana, i això és el que es porta a la reunió on es decideix reforçar un torn. És una decisió de plantilla i d'espai, mai clínica: IRIS no fa triatge, no prioritza ningú i no diu a qui s'ha d'atendre abans. L'aforament a partir del qual cal fer alguna cosa l'escriu l'hospital, no pas nosaltres. I qui espera allà és gent amb por, no una xifra: el número serveix perquè hi hagi més mans quan calen, no per classificar ningú. Els valors de la imatge són un exemple, no la mesura de cap servei.