Trobar una persona per com és, sense cara i sense matrícula

Qui busca una persona en un arxiu de vídeo gairebé mai té una foto de la seva cara. Té una descripció: anava de vermell, duia motxilla, va sortir per la porta del darrere cap a les set. Això és exactament el que IRIS apunta de cada objecte mentre grava: què era, de quin color, per on va anar, quanta estona s’hi va quedar, en quina zona i a quina hora. Amb això es troba algú sense saber qui és, i aquesta és la feina real de gairebé totes les cerques. És també la manera menys invasiva de resoldre-ho, i aquí és la via principal, no cap premi de consolació: la biometria és l’excepció, i ve apagada.

La cerca no torna a mirar el vídeo: consulta el que es va apuntar mentre el vídeo es gravava. De cada objecte es desen més de cinquanta dades mesurades, quinze criteris es combinen en una sola consulta, i sobre elles es pot demanar qualsevol de les 94 classes del catàleg, qualsevol dels onze colors o un color lliure triat a la pantalla, i qualsevol dels nou comportaments: ràpid, aturat, ronda, sentit de marxa, permanència, encreuament de línia, contra direcció, objecte abandonat o zona visitada. Un filtre que ningú ha demanat no s’omple sol. La pantalla diu sempre quants resultats hi ha de veritat abans de retallar la llista. I quan no n’hi ha cap, diu per què: sense permís, sense enregistrament, sense indexar, apagat, o realment sense coincidències. Una avaria mai es disfressa de «aquí no hi ha res».

Trobar el mateix en una altra càmera és el que converteix una cerca en un recorregut. IRIS proposa candidats ordenats per nivell de confiança —alta, probable o ambigua— i publica per separat els tres senyals que ha fet servir: la semblança, l’encaix en el temps i la proximitat entre les dues càmeres. Descarta pel seu compte el que seria físicament impossible: si entre una càmera i l’altra no hi ha temps material per arribar, el candidat ni es mostra. I aquí s’atura. El sistema proposa; una persona confirma o descarta, i la seva decisió queda desada amb nom i hora. Mai s’afirma una identitat: la pantalla parla de possible coincidència per aparença, i avisa que no serveix com a prova d’identitat i que necessita revisió humana.

El producte inclou reconeixement facial. Ve apagat, i no s’ofereix a la Unió Europea. On la llei ho permet, encendre’l obliga a passar per una pantalla que no es pot saltar: nou advertiments de lectura obligatòria i tres dades que cal escriure a mà —base jurídica, finalitat i termini de conservació—; sense les tres, el procés queda inert, i retirar la base jurídica l’atura a l’instant, sense reiniciar res. No ho decidim nosaltres ni ve posat de fàbrica: ho decideix cada instal·lació, queda escrit qui el va encendre i amb quina base, i tot el que es busca queda auditat: qui va cercar què i quan. A les nou zones que aquesta web ensenya, IRIS no identifica ningú, perquè en aquelles càmeres aquesta funció no està encesa.

Un objecte no viu en una càmera: la travessa. Des d’una aparició es poden demanar candidats a les càmeres veïnes dins del quart d’hora següent, o obrir la finestra fins a 168 hores —una setmana sencera— per seguir el mateix camió o la mateixa persona per tota la instal·lació. Cada albirament que una persona confirma se suma a un expedient de l’objecte: primera i darrera vegada que se’l va veure, quantes càmeres el van veure, quants albiraments el componen i, si és un vehicle amb lectura, la seva matrícula més repetida. Aquest expedient és el recorregut, i és també el que s’adjunta a una incidència o a un cas. L’històric d’empremtes arriba aproximadament a catorze dies: la data no es bloqueja, s’avisa que més enrere pot no quedar res, perquè amagar el límit seria pitjor que dir-ho.

Un sistema així es jutja pel que fa quan no troba res. Aquí cada llista buida diu la seva causa: ningú arriba al llindar —i es diu amb el llindar que es va fer servir de veritat, no amb el que hi hagi ara al comandament—, l’objecte marcat encara no està indexat, no hi ha permís, no hi ha enregistrament, o la cerca per aparença està apagada per a tota la plataforma, amb el lloc exacte on es torna a encendre. Una fila que resumeix desenes d’albiraments ho declara, amb l’interval real que cobreix. I un objecte aturat no inunda la llista: es mesura sempre la primera vegada i després només de tant en tant, perquè una moto aparcada mesurant-se cada segon tapava tota la resta. Deixa de repetir-se; no deixa d’indexar-se.