Gravar ho fa qualsevol. Trobar el minut exacte dos mesos després, no.

El problema mai no és que falti vídeo: és que en sobra. Algú descriu de memòria què va passar —«una furgoneta blanca, a la tarda, crec que dimarts»— i allà comença el dia perdut davant d’una barra de temps. IRIS canvia la pregunta: en comptes de mirar hores, es filtra. I els filtres són quinze, que es poden anomenar un a un: data i hora, càmeres, tipus d’objecte, color, mode de color, tolerància de color, regió de la imatge, comportament, durada mínima, rumb, moviment dins d’una zona dibuixada, semblança amb un objecte marcat, text lliure sobre el mateix vídeo, la frase en llenguatge natural i el nombre de resultats. Es combinen entre ells, i el que tornen no és una caixa solta sinó un objecte amb totes les seves aparicions agrupades. Quan la llista està retallada ho diu —tants de tants—, i mai no fa passar una llista incompleta per completa.

La segona pregunta arriba després: hi serà encara aquest vídeo d’aquí a tres mesos? Cada càmera té el seu propi termini, i la pantalla diu a més els dies que hi ha de debò al disc, que de vegades són menys que els configurats perquè el disc s’omple abans. Per sobre del termini hi ha dues proteccions: marcar una gravació concreta com a prova, i bloquejar un tram sencer d’una càmera entre dues hores, inclòs allò que encara no s’ha gravat dins d’aquell tram. El motiu és obligatori i el bloqueig pot quedar sense caducitat. Quan s’obre una incidència, el material de la seva finestra es bloqueja sol. I si el disc s’omple i l’únic antic que queda està bloquejat, el sistema s’atura i ho escriu amb totes les lletres en comptes de sacrificar una prova per falta de lloc. Alliberar un tram exigeix un permís reforçat i un motiu escrit, i la fitxa no desapareix: queda marcada com a alliberada, amb qui i per què.

I arriba el moment de lliurar-lo. Un paquet de prova no és un vídeo solt dins d’una carpeta: porta un manifest amb qui el va exportar, quan, de quina càmera, de quin tram i amb quina referència d’expedient; una empremta per cada fragment i una empremta del paquet sencer; una signatura digital; i un comprovador que s’obre en qualsevol navegador i funciona sense connexió. Això últim és el que gairebé ningú no té, i és el que canvia de debò la conversa: qui rep el vídeo pot verificar pel seu compte que ningú no l’ha tocat, sense trucar-nos, sense instal·lar res i sense internet. La marca d’aigua grava la data i l’hora reals de cada fotograma, no la del rellotge de qui exporta. El paquet es pot xifrar amb contrasenya, i abans de lliurar-se es comprova a si mateix: si la comprovació falla, no es lliura. Està preparat per sostenir-se davant d’un tercer; qui decideix si val és sempre aquest tercer.

Tot això connecta amb la resta del web per un punt molt concret: a les nou zones, cada avís desa el seu vídeo. Aquesta és la part que explica què passa amb aquell vídeo després. Des de l’avís se salta a l’instant exacte, es porten totes les càmeres del mosaic a aquella mateixa hora i es veu què va passar des de diverses perspectives alhora; la barra de temps no amaga el que falta, i avisa de cada buit amb quants segons són. També diem el que no fa: la cerca per semblança guarda al voltant de les dues últimes setmanes i no identifica ningú —és una semblança que revisa una persona—; el reconeixement facial només està disponible fora de la Unió Europea; i quan la IA no ha pogut mirar bé el vídeo, ho diu en comptes de tornar una llista buida. Tot viatja per un sol port, el 443, així que el departament de xarxes no ha d’obrir un rang sencer. I funciona sense internet: els models són propis i viuen a la instal·lació del client, igual que el comprovador dels paquets exportats.

Un fet gairebé mai no cap en una sola càmera. IRIS posa tot el mosaic en el mateix instant sota un únic comandament: s’avança, es retrocedeix i es pausa a les quatre alhora, amb dotze velocitats que inclouen la marxa enrere fluida i el pas a fotograma quan cal afinar. Se salta a una data i una hora exactes, i l’enllaç a aquell instant es copia i s’enganxa en un correu: qui l’obre apareix al mateix segon, no pels voltants. Quan no se sap què es busca, un dia sencer s’ullra com una tira de fotogrames o com una graella que mostra quan hi va haver persones i quan vehicles, hora a hora, minut a minut o segon a segon. I el que algú anota es queda: un marcador amb el seu títol, la seva nota i les seves etiquetes sobreviu al vídeo que el va originar, perquè el va escriure una persona.

La pregunta que fa tothom qui alguna vegada ha perdut vídeo és on viu això i quant dura. La gravació es reparteix entre tants servidors i seus com calgui —països i fusos horaris diferents— i es governa des d’una vista única; cada fragment queda segellat amb el servidor que el va escriure, el que el serveix i la zona horària de la seva càmera, així que es reprodueix i es cerca igual des de qualsevol lloc. El termini el posa el client, càmera per càmera, i aquest termini mana sobre el general del servidor: es pot deixar sense límit, i un valor estrany mai no s’interpreta com esborra-ho tot. Quan el vídeo sí que s’esborra, arrossega amb ell els onze tipus de dades derivades que havia generat, cadascun amb la seva palanca per si convé conservar-lo; els marcadors en queden exclosos expressament. I res d’això no es decideix a casa nostra: el material viu a la instal·lació del client i no surt a cap tercer.