La matrícula obre la barrera, i queda escrit qui hi ha passat

Un recinte amb barrera es governa avui amb targetes que es deixen, comandaments que es perden i un porter que surt de la garita a apuntar una matrícula en una llibreta. Quan cal saber quin camió va entrar dimarts a les set, la resposta és en aquella llibreta o no és enlloc. IRIS llegeix la matrícula mentre el vehicle entra, la compara amb les llistes que ha carregat el client i decideix en aquell mateix moment si s'obre o no. La credencial deixa de ser un plàstic i passa a ser el mateix vehicle: no es deixa, no es perd i no es queda a casa. I cada pas queda desat amb la seva hora, la seva càmera, la seva foto i el seu vídeo.

Aquest web porta nou zones dient que IRIS no llegeix matrícules, i en aquelles càmeres és veritat. La lectura de matrícules és una funció que s'encén càmera per càmera, i de fàbrica ve apagada. Al control d'accessos d'un aparcament s'encén, perquè per això hi és. A la càmera del pati d'una escola no s'encén, perquè no cal gens: allà IRIS continua veient un vehicle, no una matrícula. Cada instal·lació decideix on sí i on no, i aquesta decisió queda escrita amb la seva data i el seu responsable. La funció la demana qualsevol plec de control d'accessos. El que no és habitual és poder contestar, amb data i amb nom, en quines càmeres exactes està encesa. Tenir-la la té molta gent; tenir-la sota control, bastant menys.

Quatre coses, i cap és «llegir un número». La primera són les llistes: la barrera s'obre sola a qui s'ha d'obrir i a l'hora que li toca, i una llista de bloqueig no queda mai tapada per una de permís. La segona és l'origen i el destí: amb dos punts de lectura i una resta se sap quant triga de debò un camió entre la porta i el moll, quins recorreguts es repeteixen i quins vehicles van entrar i encara no han sortit. Això ja no és seguretat, és operació: mesura la congestió de què tothom es queixa sense poder demostrar-la, i no persegueix ningú. Vendre una barrera que s'obre sola ho fa qualsevol; posar aquell número sobre la taula, molt poca gent. La tercera és el control d'accessos mateix: deu tipus de punt —des d'una barrera fins a una pilona, o només registrar el pas sense obrir res— i una seqüència d'obertura que el client munta pas a pas des del web. I la quarta és l'aparcament: places lliures, aforament comptat per vehicles identificats i avís quan algú porta a dins més hores de les previstes.

El que no fa també es diu. No es llegeix la marca ni el model: se sap el tipus de vehicle i el color, i quan la càmera no els ha vist bé, el camp es queda buit en lloc d'omplir-se amb res que sembli real. Tampoc hi ha detecció de carril; hi ha sentit de pas i rumb d'entrada i de sortida, que és la dada que existeix de debò. El motor decideix i registra, però no mou barreres pel seu compte: obrir a mà és un permís a part, demana un motiu escrit i queda a nom de qui ho ha fet. Es registra tot, també el que es denega —que és la trucada del client a les vuit del matí—, i mesos després es pot reconstruir per què es va obrir aquella barrera aquell dia i amb quin criteri estava configurada llavors. Tot viatja per un sol port, el 443, i funciona amb la instal·lació desconnectada d'internet.

Una matrícula real no és neta, ni recta, ni ben il·luminada. Per això un pas no és una lectura: en són desenes mentre el vehicle travessa el camp de la càmera, i el sistema les tracta com un únic pas, perquè n'hi ha prou que una surti bé. Després hi ha el problema dels caràcters que s'assemblen: el zero i la O, l'u i la I, el vuit i la B. IRIS manté un catàleg de quinze parelles conegudes i s'encenen una a una, no en bloc, perquè no totes valen igual: quan el que balla és una lletra contra una xifra, el format del país sol desempatar; quan ballen dues xifres, no desempata res, i aquella parella ve apagada de fàbrica. I cada parella arriba amb un cas real de la mateixa instal·lació —dues matrícules que es diferencien només en aquell caràcter— o amb la indicació que aquí no n'hi ha cap de mesurat. Mai amb un exemple inventat.

El que no es llegeix bé no es desa, però tampoc no es calla. Hi ha cinc motius pels quals una lectura es descarta —porta un caràcter que no toca, és massa curta, massa llarga, no té ni una xifra, o el sistema no n'està prou segur— i cadascun es compta per hora encara que la lectura es llenci. És l'única cosa que en queda, i és el que permet veure quantes se'n perden en aquella càmera i per què, en comptes de mirar un comptador que només ensenya els encerts. La pantalla diu sempre quantes matrícules i quantes lectures de quantes s'estan mostrant, i amb quins filtres: amagar dades en silenci no és filtrar. I quan un accés concret se separa de la regla general per ser més permissiu, la pantalla ho avisa en vermell abans de desar, perquè una barrera física hauria de ser més estricta que un llistat: una lletra de diferència és la porta obrint-se al cotxe equivocat.