El mapa del món viu dins del teu servidor, no en el d'un altre

Gairebé ningú no hi pensa fins que li ho expliquen. Un sistema que dibuixa un mapa l'hi està demanant a un servei de fora, i en aquella petició hi va escrit quin tros de món té davant l'operador i a quina hora. Per a una presó, una subestació elèctrica o una instal·lació militar, això és informació que surt de l'edifici sense que ningú de l'organització ho hagi decidit. IRIS instal·la la cartografia a dins: un catàleg de 185 països que s'afegeixen i es treuen un a un, amb gairebé 145 milions d'adreces ja carregades, el relleu i les corbes de nivell. No hi ha trucada a un tercer ni per dibuixar el mapa, ni per buscar una adreça, ni per traduir una coordenada en un domicili; tampoc no hi ha quota per consulta ni proveïdor remot que caigui, i tot viatja pel mateix port segur que la resta d'IRIS, de manera que el departament de xarxes no ha d'obrir res més per tenir mapes. És la pregunta que val la pena fer a qualsevol sistema que s'estigui comparant: d'on treu el mapa, i què s'emporta cada vegada que el demana.

Qui coordina no pensa en una llista de noms de càmera: pensa en un lloc. La rotonda de l'entrada, el moll de càrrega, la tercera planta. El mapa operatiu posa sobre el terreny tot el que té posició —les càmeres amb el seu estat, les incidències amb el seu color, les matrícules llegides l'última hora, els plànols ancorats i els vehicles en marxa— i des d'allà s'obre el directe, s'envia una càmera al videowall o se li pregunta en llenguatge natural. Quan hi ha molts elements junts s'agrupen en una bombolla amb el número a dins, i si dos són exactament al mateix punt el sistema ho diu i desplega la llista, en comptes de deixar l'operador acostant el mapa en va. També diu quantes càmeres no surten perquè ningú no els va posar posició: d'aquí en surt gairebé sempre el «falten càmeres». I tot es mesura i s'anota a sobre —distàncies, àrees, fletxes, notes—, es desa l'enquadrament per tornar demà al mateix lloc i es posen diversos rellotges alhora, perquè un centre que vigila seus en tres fusos horaris necessita veure les tres hores.

La cartografia resol el carrer; dins de l'edifici hi ha la majoria de les càmeres. Es puja el plànol —PDF, TIFF, JPG o PNG—, es marquen amb un rectangle els trossos del document que interessen, i d'un PDF de projecte amb vint plantes en surten vint plànols independents en una sola passada. Cada plànol es calibra amb una mesura coneguda, una porta o la façana, i a partir d'aquí mesura de debò: la distància entre dues càmeres del passadís deixa de ser una estimació. Se li marca on és el nord, i el con de visió de cada càmera es retalla amb les parets dibuixades, així que el passadís cec es veu a la pantalla abans d'instal·lar res. El plànol s'ancora al mapa del món i s'entra a l'edifici amb un clic, o s'obre el mur de plànols i el plànol es veu al costat de setze càmeres a la mateixa pantalla, en directe o en enregistrament. I sobre qualsevol de les dues vistes es munta una sala de situació en segons: es comparteix un enllaç, el convidat obre el mapa sense compte i sense instal·lar res, tots dos dibuixen sobre el mateix alhora, i en acabar l'enllaç es revoca i deixa de funcionar per a tothom qui el tingués.

Els vehicles i els actius entren a la mateixa pantalla. La traça es pinta acolorida per velocitat, amb els trams aturats marcats a part; les zones dibuixades avisen de cada entrada i de cada sortida; i el sistema anota sol, sense que ningú miri, sis menes de succés de conducció, entre elles la frenada, l'acceleració i el gir bruscos, cadascun amb el seu valor mesurat. Es dibuixa una àrea sobre el mapa, es tria el període i respon qui hi va passar, quantes vegades i a quina hora. Des d'un punt del recorregut se salta a l'enregistrament de la càmera georeferenciada més propera en aquell instant: el vehicle porta al vídeo i el vídeo torna al mapa. En aquest web, cadascuna de les nou zones ensenya una imatge amb els seus marcadors; això és la mateixa idea, però sobre cartografia de debò i amb la instal·lació sencera a sobre: les seus amb el seu perímetre real, els plànols de cada planta i cada mesura atribuïda al seu lloc exacte.

Hi ha un moment de la demostració en què es fa el silenci: es desendolla el cable de xarxa davant del client i s'escriu una adreça amb el seu número de portal. Apareix. La cerca no compara lletra per lletra sinó per semblança, així que aguanta les faltes d'ortografia, els accents que falten i les abreviatures —qui escriu «gran bia» troba la Gran Via— i ordena els resultats de més a menys semblança. Cadascun arriba amb el seu carrer, el seu número, el seu codi postal, la seva coordenada, un grau de confiança per descartar les coincidències fluixes i, sobretot, la procedència de la dada: no és el mateix una adreça que surt d'un registre oficial que una que surt de cartografia col·laborativa, i el sistema ho diu en comptes d'igualar-les. A l'inrevés funciona igual: es prem un punt i retorna els domicilis més propers amb la distància en metres i el marge que declara, que és la diferència entre escriure «va passar al número 14» i escriure «el portal més proper al punt registrat és el 14, a dotze metres, amb un marge declarat de deu». I cada conjunt cartogràfic desa la seva versió d'origen i la seva data de càrrega, de manera que mesos després es pot respondre la pregunta incòmoda d'una investigació: de quina edició del carrerer va sortir aquella adreça, i des de quan era al sistema.

Un hospital o una fàbrica no es pensen sobre un mapa: es pensen sobre un plànol. Dins de cada plànol es treballa per capes, que es creen, s'amaguen i s'esborren sense perdre res —en eliminar una capa, les seves anotacions es mouen a la predeterminada en comptes de desaparèixer—, i a sobre s'hi deixen notes ancorades a un punt, privades per a qui les escriu o globals per a tothom qui hi tingui accés, desades xifrades i mai en clar. Sobre l'escala i l'ascensor es dibuixa una zona prement la qual s'arriba a la planta següent, així que l'edifici es recorre com es recorre de debò, pujant i baixant, i no buscant un nom en una llista. Cada càmera del plànol ensenya el seu estat, mostra la seva imatge en directe en passar-hi el ratolí per sobre i avisa quan no hi ha senyal, en lloc de quedar-se com una icona muda. I el dia que cal, tot això es comparteix: el cap de torn obre des d'una altra seu el plànol de la tercera planta, marca per on entrarà l'equip, i el traç apareix a la pantalla de l'operador mentre l'està dibuixant. Quan acaba, l'enllaç es revoca i aquell accés desapareix sense deixar cap compte obert al darrere.