Moltes més càmeres que pantalles: aquí es decideix què es veu i quan

Una instal·lació creix sempre en el mateix sentit: s'hi afegeixen càmeres, no pantalles. Al final hi ha centenars de càmeres i una paret amb vuit o dotze forats, i la feina de l'operador ja no és mirar, és triar. Triar malament costa car, perquè el que no és a la pantalla no ho veu ningú. I quan cada mosaic es munta a mà, el torn comença amb quinze minuts de col·locar càmeres i acaba amb una paret que ningú recorda com estava. Aquí és on es perd el temps d'una sala: no en el vídeo, en la col·locació.

Amb IRIS, una disposició es desa amb el seu nom i torna amb un clic, igual demà que d'aquí a un any, des del lloc de treball que sigui. Es comparteix amb qui toca i se li pot posar horari, perquè una vista només estigui disponible a les hores en què té sentit. Les rondes encadenen escenes que roten soles, de dos segons a una hora per pas, i així es recorren deu emplaçaments des d'una sola pantalla. Hi ha, a més, regles que treballen sense ningú al davant: l'escena de dia entra a la seva hora i la de nit també, i si salta un incident la càmera implicada apareix a la cel·la reservada i se'n va sola al cap d'uns segons. Un incident pot arribar a prendre el mur sencer i tornar-lo després exactament com estava. Ningú ha de recordar com estava muntat.

El mur de la sala es governa des del lloc de treball: s'arrossega una càmera sobre una miniatura i apareix a la paret. Diverses persones poden estar mirant el mateix mur, però només una hi mana: es veu qui controla, el relleu es demana, i qui perd el comandament se n'assabenta a l'instant. Les pantalles que no tenen usuari —el televisor d'una recepció, el mural d'una sala de reunions— obren un enllaç publicat, protegit amb PIN, amb caducitat i amb llista d'adreces permeses, i cada intent fallit queda comptat. Tot això viatja per un únic port segur, el 443, el mateix que fa servir qualsevol pàgina web: per al departament de xarxes són tretze regles de tallafocs que ningú ha de demanar, justificar ni mantenir, i a cada lloc de treball no hi ha res per instal·lar. I funciona sense internet, perquè els mapes i els models viuen a la instal·lació del client: ni una imatge surt cap a un tercer.

Mirar no serveix de gaire si després cal canviar de programa. Des de la mateixa cel·la es mou una càmera motoritzada, es rebobinen els últims trenta segons, s'obre una incidència amb aquella càmera ja posada com a context o s'exporta un full d'evidència amb la seva empremta de custòdia. I la pantalla no menteix mai a favor: quan una cel·la no pot donar vídeo en directe perquè s'ha arribat al topall de reproduccions alhora, passa a imatge fixa que es refresca i ho diu, en comptes de quedar-se negra. Quan el botó de moure una càmera està apagat, distingeix entre «aquesta càmera és fixa», «no ho he pogut comprovar» i «no en tens permís», perquè no és el mateix. Veure, moure i configurar són permisos diferents, i les zones tapades per privacitat no s'aixequen des d'una vista: cal motiu escrit, durada limitada i, si l'organització ho demana, un supervisor que ho autoritzi. Cada visualització queda registrada: qui va veure quina càmera, en quin instant del vídeo i des d'on.

Quatre-centes càmeres i dotze pantalles no s'arreglen comprant més pantalles. S'arreglen decidint bé i decidint una sola vegada: la vista del matí, la ronda del torn de nit, el mur del vestíbul. Les plantilles desen el disseny d'un mur i l'apliquen a qualsevol altre amb un clic; desen la forma i les cel·les, però mai el nom del mur, ni el seu enllaç públic, ni els seus permisos, perquè una plantilla és disseny i no identitat. L'emplenat automàtic carrega un mur sencer amb les càmeres d'una zona, en ordre, i diu quantes n'ha col·locat i quantes no hi cabien. I amb el focus d'atenció encès, la càmera d'un incident obert entra sola al mosaic i se'n va quan es resol, amb uns segons de gràcia perquè no parpellegi entrant i sortint. Per això una sala deixa de refer la seva configuració cada setmana.

Un mur es jutja a la demostració, així que cada cel·la declara el seu: quantes imatges per segon està donant de debò —mesurades al navegador, no declarades per ningú—, quant cabal consumeix, si està gravant ara mateix o només configurada per gravar, i en quin servidor. Quan no hi ha número no es pinta un zero: es diu si està mesurant, si no hi ha directe, si no hi ha dada o si està apagada, perquè un zero mesurat i una mesura que falta no són el mateix. Cada sessió de visualització desa a més la resolució i la fluïdesa observades, la pèrdua i el retard de l'enllaç, així que es pot comprovar càmera a càmera si el que arriba és el que deia el plec. Amb això es responen preguntes que gairebé mai tenen resposta: quines seus tenen mala xarxa, quines càmeres donen menys del que prometen i quants minuts de vídeo es miren per torn. I tot això també es governa sense ratolí: les fletxes mouen la selecció de cel·la, una tecla canvia la forma de la graella i una altra obre el cercador de càmeres.