41 comportaments i 94 classes d'objecte: el que IRIS sap veure

En aquesta web hi ha regles escrites en una frase: «avisa'm si algú entra de nit al moll 4». Sota aquesta frase sempre hi ha un d'aquests 41 comportaments amb els paràmetres posats. Presència en zona, sortida de zona, aforament, creuament de línia, pas a l'estela, permanència seguida o acumulada, merodeig, recorregut llarg, objecte abandonat, objecte retirat, plaça ocupada o lliure, contramarxa, acceleració brusca, cua, aglomeració amb densitat i risc, distància entre persones, seqüència de zones. Cap no està programat a mida per a un client: són blocs del motor, amb les seves unitats i els seus valors de fàbrica, que es combinen entre ells. Per això el que es demostra en una zona d'aquesta web funciona igual en una altra, i per això un cas nou no és un desenvolupament: és una regla més. Estan comptats i publicats un a un, que és l'única manera que algú pugui comprovar si el seu és a la llista.

Un detector diu «cotxe»; el que importa és que tot el sistema entengui el mateix per «cotxe». IRIS té un catàleg propi de 94 classes repartides en 12 famílies —persones, vehicles, animals, accessoris, mobiliari urbà, mobles, electrònica, menjar— i cada model de detecció tradueix el seu vocabulari a aquest catàleg. És jeràrquic: marcar «Vehicle» compta cotxe, camió, autobús i moto sense anomenar-los un a un, i també es pot demanar només la família. Els noms estan escrits en els vuit idiomes d'aquesta web. El que hi guanya el client és concret: un filtre configurat avui continua funcionant el dia que el model de sota es canviï per un de millor. I per sobre de la classe hi ha un segon nivell de detall: un cotxe s'afina a turisme, tot terreny, furgoneta, camió, autobús, motocicleta, bicicleta, vehicle d'emergència, autocaravana o vehicle especial.

Aquí hi ha la diferència entre una detecció i una dada. Que una cosa es mogui de pressa a la imatge no diu res: un camió llunyà sembla lent i un ocell a prop sembla un míssil. Per poder dir a quants quilòmetres per hora va aquell vehicle, algú ha d'haver explicat a la càmera com és el terra que està mirant. Hi ha tres camins, en ordre d'esforç: sense fer res, es mesura en alçades del mateix objecte, comparable dins de la mateixa escena; amb l'alçada mitjana de cada classe, que ve ja posada de fàbrica, surten metres per segon i quilòmetres per hora; i marcant quatre punts del terra amb les seves mides reals es mesura de debò, en metres sobre el pla. I sempre es diu quin s'ha fet servir: la velocitat estimada s'etiqueta com a estimada, una regla pot exigir que només valgui la mesurada, i si la calibració no és vàlida el sistema baixa a les unitats sense calibrar en comptes d'inventar-se un metre. Per la mateixa raó, els punts d'una trajectòria no s'uneixen amb una línia: entre dos punts separats uns segons ningú no ha mesurat res, i la línia afirmaria un recorregut que no existeix.

La por de qui ja ha tingut analítica abans sempre és la mateixa: que soni tota la nit. Per això cada comportament filtra per classe, per confiança, per mida, per quanta estona fa que se segueix l'objecte i per quin punt de la caixa decideix —els peus, el centre, la caixa sencera o qualsevol part que hi toqui—; hi ha àrees on no es detecta res a propòsit, un doble llindar perquè l'avís no parpellegi a la vora d'una zona, i quatre comandaments d'espera, refredament i topall per minut. Abans de publicar una regla es veu sobre la imatge en directe el que produeix de debò, inclosos els objectes que no passen el filtre i el motiu, i es pot simular sense que creï ni un avís. I quan alguna cosa no es pot comprovar, l'objecte no passa i s'explica per què: mai no s'omple un buit amb un valor inventat. I el que no fa també es diu: IRIS no sap qui és ningú —compara l'aspecte d'un objecte, no la identitat d'una persona—, i on falta la dada que cal per donar metres, el camp no es publica: queda absent, mai estimat. Hi ha 23 receptes guiades per a les regles de sempre, i tot viatja per un únic port segur: al departament de xarxes se li demana una regla de tallafocs, no tretze.

Un integrador no busca una funció: busca la seva, i per això els 41 estan agrupats pel que pregunten. Nou pregunten per una zona —qui ha entrat, qui ha sortit, quants n'hi ha a dins, quants són massa—; cinc per on ha passat un objecte —on va aparèixer, si va passar per aquí, si va acabar allà dins, si va fer A i després B—; quatre per una línia amb la seva fletxa; quatre pel temps que fa que hi és; quatre per com es mou; i quatre per si una cosa és dins d'una altra: una persona en un vehicle, un article sobre un palet, un palet buit. Els onze restants cobreixen el que apareix i el que desapareix, les multituds, la distància entre objectes, les places i la qualitat del que s'ha detectat. Si el cas no és cap dels 41, es construeix: el filtre fi compara cada objecte contra onze camps amb vuit comparadors, i les condicions s'agrupen amb «i» i amb «o» fins que la regla diu exactament el que ha de dir. La geometria tampoc no es repeteix: una línia dibuixada un cop s'aplica de cop a vint portes iguals, i es comparteix tal qual o es copia per retocar-la a cada càmera. I l'assistent torna la regla sencera resumida en una frase, en l'idioma de qui la llegeix, perquè qui la signa entengui què ha signat.

Que un objecte continuï sent el mateix objecte mentre travessa l'escena sembla un detall tècnic, i és el terra sobre el qual s'aguanta tota la resta. Permanència, recorregut i velocitat són tres maneres de dir «aquest mateix»: si la identitat es trenca cada vegada que algú passa per darrere d'una columna, totes tres es tornen soroll. IRIS manté la identitat mentre l'objecte es mou, l'aguanta uns segons quan una cosa el tapa i la recupera quan reapareix; i cada objecte conserva un petit historial de les seves classes, de manera que un cotxe que de lluny oscil·la a camió no fa parpellejar la regla. D'aquí surt el que queda escrit de cada objecte: més de quaranta dades —classe i subtipus, color entre onze famílies, mida, rumb, acceleració, temps a cada zona, línies creuades amb la seva hora, amb qui va estar— i amb elles es reconstrueix mesos després per on va passar, quant va durar, a quina velocitat anava i quina gravació correspon a aquell instant. Cada dada viatja amb la seva procedència i la seva hora: de quina càmera va sortir i en quina zona horària, perquè un informe s'aguanti davant de qui el discuteixi. I mentre un objecte encara és viu, el seu resum de vida encara no existeix: és un buit amb motiu, no una fallada, i així es mostra.