Finances i jurídic
Pagar per no poder demostrar-ho
L'escena
Dijous a la tarda. Sobre la taula hi ha una reclamació: una mercaderia que va arribar malmesa, amb la foto d'un palet trencat i un correu que ja porta tres reenviaments. La responsable d'operacions era al moll aquell matí i se'n recorda perfectament: aquell palet va sortir sencer, el va veure carregar. L'altra part diu el contrari i hi adjunta la seva pròpia foto. Ella té raó i no té manera d'ensenyar-la.
On es trenca
El vídeo d'aquell dia existeix. És en algun lloc, entre les càmeres del moll, les del pati i la de la sortida, en alguna de les hores d'aquell matí. Ningú recorda el minut exacte, i l'equip que hauria de buscar-lo és el mateix que avui està carregant camions. Mentrestant la gravació s'esborra sola: la retenció continua corrent encara que la discussió no avanci.
El que passa
La discussió s'allarga: un correu, una trucada, una reunió, un altre correu. Quan per fi algú s'asseu a buscar el vídeo, la data ja ha sortit del període de retenció. I la responsable signa el pagament. No perquè la reclamació fos certa, sinó perquè trobar el moment sortia més car que acceptar-la.
Amb IRIS
IRIS no guarda només el vídeo del moll: guarda el que hi ha entès. Quin camió, quin moll, què s'hi va carregar i a quina hora. Quan arriba la reclamació, la responsable escriu la matrícula i el dia, i té el moment al davant la mateixa tarda en què obre el correu. Amb el moment localitzat, apartar aquell vídeo abans que venci la retenció és qüestió d'un clic. Ella continua decidint què contesta i què negocia; la diferència és que ara respon amb el que va passar i no amb el que recorda.
Tenir raó i no poder ensenyar-la surt igual de car que no tenir-la.