Aeroports i centrals
El quilòmetre 14, a les tres de la matinada
L'escena
Són les tres de la matinada. El tancat del recinte fa divuit quilòmetres i gairebé tot el recorregut està a les fosques. A la sala de control, amb el llum abaixat perquè no reboti a les pantalles, un operador té al davant un mosaic de quaranta imatges que parpellegen. Porta cinc hores de torn. En l'última hora el sistema ha saltat quatre vegades: dues ratxes de vent movent la tanca i dues guineus.
On es trenca
Quaranta imatges no es miren alhora. Es miren d'una en una, i mentre en mires una, les altres trenta-nou estan soles. No és culpa seva: cap ull humà aguanta quaranta escenes durant vuit hores. I quan el sistema ha avisat quatre vegades en fals, el cervell es fia una mica menys de la cinquena.
El que passa
Al quilòmetre 14 hi ha un tram sense fanal. Una persona s'acosta al tancat per aquell costat, a poc a poc, arrapada al terraplè. L'escena és a la pantalla: en un requadre petit, a baix a la dreta, al monitor secundari.
Amb IRIS
IRIS mira les quaranta alhora, sempre, sense cansar-se. Sap distingir una persona d'una ratxa de vent i d'una guineu, així que el vent i la guineu no interrompen ningú. Quan veu algú acostant-se al tancat, treu aquella càmera al monitor principal i diu què ha vist, on i des de quan. L'operador ja no descarta res: mira una escena i decideix. Continua sent ell qui avisa la patrulla; el que canvia és que ara ho fa mentre està passant.
La càmera ja ho estava veient. L'única cosa que faltava era que algú mirés aquella pantalla.