Ajuntaments
El contenidor que feia tres dies que vessava
L'escena
Dimarts al matí al servei de via pública d'un ajuntament mitjà. Una tècnica municipal obre el correu: quaranta avisos, quatre reunions i el pressupost de neteja que s'ha de tancar aquesta setmana. En un barri de l'extrem nord, un contenidor fa des de dissabte que vessa: bosses al voltant, cartrons recolzats, un matalàs. Ningú del servei hi ha passat perquè la ruta de recollida no hi torna fins dijous.
On es trenca
L'ajuntament té més de quatre mil càmeres. Ningú les mira: no hi ha cap sala de control amb quatre mil pantalles, ni n'hi haurà. Hi són per poder consultar després què va passar, no per explicar què està passant ara. Així que el barri se n'assabenta abans que l'ajuntament.
El que passa
Dimarts a dos quarts d'onze, algú publica la foto del contenidor. A les onze, la foto té dos-cents comentaris i el nom del barri. A un quart de dotze, la tècnica s'assabenta per una xarxa social d'un problema que dura tres dies. Hi ha una càmera enfocant aquell contenidor des del primer dia.
Amb IRIS
IRIS mira aquella càmera igual que les altres quatre mil, totes alhora. Operacions escriu la regla una sola vegada —si el contenidor vessa més de dues hores, avisa— i IRIS l'aplica sense que ningú hi torni a pensar. Dissabte a la tarda, la tècnica hauria rebut una foto, el carrer i l'hora. Un camió hi passa diumenge al matí i dilluns no hi ha res per publicar. La decisió continua sent seva: el que IRIS li estalvia és assabentar-se'n tard.
Una ciutat no necessita més càmeres. Necessita que les que ja té sàpiguen avisar.